I qui sap què serà d'això demà.
.

Barcellona

Dies d'estiu. Pastis, Carrer de Santa Mònica.

La Ciutat t'espera igual. Igual. Igual que és tant com el desig que tu tenies que així ho fos. Barcelona, ràpida, embruixadora, propiciadora d'encontres inesperats i d'aquells més anhelats. Els llocs comuns enyorats i les cares de la gent que et sonen sense conèixer-la i a qui ja hi parlaries amb molt de gust, sense gairebé vergonya. Ara sembla molt més fàcil moure's pels carrers, parlant amb la mirada mentre s'observa amb atenció allò que et pertany després de dies i dies intentant fer teu allò que penses que al cap i a la fi no ho serà. Perquè t'agrada massa la ciutat dels comtes i, encara que et deixis impressionar per les llambordes romanes i la llum que hi plou de nits, sempre tornes a ella buscant el que saps que és part de tu.

"Dues cerveses, una clara

i tres entrepans de salsitxes del país, si us plau". Ahhh.

.

Sempre ho pensato che quando nella tua strada appare un grande dilemma, nel mondo, chissà dove, ci deve avere una sorta di libro dove ci siano tutte le soluzioni ai dubbi che non ti lasciano pensare ad altro. È come una certezza scritta nella quale non ne avremo mai accesso ma che c'è, con tutti i contraccolpi dei nostri atti. Adesso, un'altra volta, penso a questo "libro" e tento di scoprire cosa ne dice di me. A Roma, il cielo scuro tuona e la lampadina rossa del mio comodino è accesa tutta la notte. Il tempo conta.

Adorable simplicité

.
.