Garçon, café s'il vous plaît

.

Café de Flore

Dennis Stock

Prenent cafè en un bar gran a la via Laietana vaig veure en una paret una fotografia antiga ampliada del que havia estat dècades enrere aquell mateix local. La vorera que per fora el rodejava era més ampla i, a sobre d’ella, hi havia cadires i taules d’aquelles rodones tan cafeteres. Recordava França, feia pensar en l’estil d’altres anys i provocava enyor. Poder asseure’s i sentir-se transportat amb el ritme dels desconeguts que passen, pensar solitàriament (o no), mantenir llargues converses, compartir estones d’amor o d’amistat. Sense ser les terrasses de bar de taules de plàstic coca-cola i “sombrilla” trinaranjus, que de tan lleig el seu nom ja en fa perdre tot possible encant (tot i així he de dir que, a falta de les altres, m’agrada seure-hi). ¿Pourquoi, pourquoi ja no hi són aquelles taules?

En el fons, sé en què penso; penso en els cafès de París. La ciutat n’és plena i la vesteixen amb un aire que recorden els anys d'èxtasi artístic i d'agitació que la ciutat ha viscut innombrables vegades al llarg del segle XX. Però, de tota la cité, els barris de Saint-Germain-des-Prés i Montparnasse n’acullen alguns dels més emblemàtics: el Café de Flore, Les Deux Magots, le Brasserie Lipp, La Rotonde, Le Dôme, La Coupole o Le Select. Són els cafès literaris de París.

Café de Flore tôt le matin

Jeanloup Sieff

.

.
De tots ells, potser el més conegut és el de Flore. Fundat cap allà el 1887, en temps de la Tercera República, des d’aleshores les seves parets han escoltat molts diàlegs, converses i reflexions d’alguns dels personatges més destacats de la història occidental contemporània. Afortunades elles.

Cap el 1913, Apollinaire i André Salmon van transformar-ne el primer pis per convertir-lo en l’oficina d’una nova revista de poesia: “Les Soirées de Paris” (1913-1918). Amb l’adveniment de la Primera Guerra Mundial, els hàbits dels poetes no van canviar i aquests van continuar rebent els seus amics al seu cau del Boulevard Saint Germain. Allà va ser on es van fer les primeres presentacions entre els personatges que fundarien el Dadaisme: Philippe Soupault hi coneixeria a André Breton i, més tard, els dos es trobarien amb Louis Aragon, amb qui fundarien el Surrealisme. Cap a 1918, el romanès Tristan Tzara arribaria a la ciutat i s’afegiria a tota la colla del Flore.

A la dècada dels 30 pel Flore hi van freqüentar els noms de Léon-Paul Fargue, Raymond Queneau, Michel Leiris, Georges Bataille, Roger Vitrac, Robert Desnos, Thierry Maulnier o Robert Brasillach. Alguns dels pintors supervivents a la bohèmia de Montparnasse també es deixaven veure pel cafè, com André Derain, Alberto Giacometti, Yves Tanguy o Picasso. També alguns cineastes de l’època també van adoptar el Flore com a punt de trobada: Marcel Carné i Yves Allégret es trobaven amb actors com Serge Reggiani, Jean Vilar o Arthur Adamov. En aquells anys, la “banda” de Jacques Prévert –el Groupe Octobre, un grup de teatre agitprop (traduït del rus, agitació i propaganda)- també va passar pel cafè, omplint-lo de vegades completament per la gran quantitat de membres que el componien.

El 1939, quan esclata la Segona Guerra Mundial, Paul Boubal compra el cafè. Al mig del local s’hi va col·locar una cuina amb menjar d’aprovisionament i els escriptors no es van privar d’aprofitar-se’n. Va ser l’època de Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre al Flore. Sartre va escriure: “Ens vam instal·lar completament nosaltres mateixos: de nou del matí a dotze del migdia treballàvem, després dinàvem i a les dues del migdia hi tornàvem per parlar amb els amics fins les vuit del vespre. Després de sopar, rebíem la gent amb qui ens havíem citat. Això us pot semblar estrany, però en aquest Cafè ens sentíem com a casa”. “Durant quatre anys, el camí cap al Cafè va ser per a mi el Camí cap a la Llibertat”, va dir també el filòsof. En aquell temps, el Flore semblava més un club anglès que un cafè: es reunien grups de gent de 10 a 12 persones i qualsevol podia unir-se a ells a condició de saber-se fer acceptar. L’actriu Simone Signoret escrivia a les seves memòries: “Vaig néixer el març de 1941 en un banc del Café de Flore”. Així doncs, la ocupació que diversos grups feien en aquells anys del cafè semblava bastant lliure: d’una banda, el grup de Prévert; de l’altra, la “família Sartre”; i, finalment, el “grup comunista”: Marguerite Duras, Dionys Mascolo, Roger Vailland i Louis Daquin.

En aquella època, Mercè Rodoreda, exiliada amb altres autors catalans al castell de Roissy-en-Brie, també caminava pels carrers de París i es va deixar encisar pel Flore, ella, tant amant de les flors: “I de fet, París fou per a Mercè Rodoreda, i malgrat els problemes econòmics i morals que hi patí, una ciutat estimulant i plena d'alicients, on mai no se sentí exiliada del tot, diferentment de Ginebra. I un dels seus darrers projectes que, però, no va poder realitzar ja, era escriure un llibre dels seus records de París en la línia de París era una festa de Hemingway, un autor que admirava profundament i que la influí. Al llibre, hi volia reflectir les seves impressions sobre la ciutat, sobretot fer-hi aparèixer els seus llocs més característics i evocar-ne el perfum. La brasseria Lipp o el cafè de Flore, per exemple, on, a distància, lleument esborrada, li agradava observar els grans intel·lectuals francesos de l'època, ben instal·lats en una sòlida tradició cultural; per aquells anys destacaven figures ara ja gairebé mítiques de Simone de Beauvoir i de Jean Paul Sartre, que Mercè Rodoreda admirava. Tanmateix, sota una aparença fràgil i tímida, Mercè Rodoreda amagava una voluntat de ferro, i malgrat que la seva vida no fou mai garie fàcil, sabé vèncer totes les dificultats i esdevenir el que es proposava ser: una novel·lista important”. (Carme Arnau: "Mercè Rodoreda i París", La Vanguardia, 24 d'abril del 1986)

A finals de la guerra, l’existencialisme es va posar de moda i Juliette Gréco va imposar el seu estil. Eren els anys en què Boris Vian escrivia El manual de Saint-Germain-des-Prés, tocava la trompeta als clubs nocturns, escrivia poemes i vivia aquells temps essent-ne un dels principals actors. Saint-Germain-des-Prés era el lloc per fer amics; un laboratori de color, gust i llibertinatge. Arthur Koestler, Hemingway, Capote i Lawrence Durrel n’eren fidels i experimentaven com a estrangers la bohèmia de la vida a la parisienne. Hi havia Breton, Camus. Albert Vidalie i Antoine Blondin es tiraven ous amb els seus amics del Groupe Octobre. Daniel Gélin i Danielle Delorme, joves i guapos, s’enamoraven al cafè mentre Jacques Tati s'ho mirava.

Els seixanta van ser una nova època per Europa i al de Flore es va apreciar notablement. Gélin deia: “En aquell moment, va ser com si tot el cinema es reunís allà: els escriptors i les seves muses, els guionistes, els escenògrafs, gairebé tothom que participava a la creació”. I Gélin tenia raó: Roger Vadim, Jane Fonda, Jean Seberg, Roman Polanski o Marcel Carné es reunien sota el sostre del Flore, mentre que Brigitte Bardot, Alain Delon o Jean-Paul Belmondo preferien seure fora. Com al seu temps ho havien fet Signoret, Yves Montand o Gérard Philippe. Els intel·lectuals de l’època, tant aquells que ja eren coneguts com els que encara no havien despuntat, també hi eren presents: Alain Robbe-Grillet, Michel Butor, Philippe Sollers, Françoise Sagan, Roland Barthes, Nathalie Sarraute, Romain Gary. També el món de la moda, tan prestigiosa la francesa, hi assistia amb els seus dissenyadors –Yves Saint-Laurent, Rochas, Givenchy, Karl Lagerfeld, Paco Rabanne o Guy Laroche- i les seves estimades models. També a la dècada dels 60, Dalí, Pierre Seghers, Pierre Brasseur, Alice Sapritch i Jacques Lacan van estendre la tradició del Flore.

Finalment, dels anys 80 en avui el Café de Flore ha esdevingut un mite. Actualment la clientela del Flore és una barreja d’artistes, escriptors, intel·lectuals, polítics, dissenyadors i anònims i curiosos que s’acosten al temple de Saint Germain. Als 80, Serge Gainsbourg hi anava a beure un doble pastís 51. Gianni Agnelli, el magnat de la FIAT, hi organitzava els seus dinars familiars parisencs. Francis Bacon seia en una taula al racó i s’hi estava des del matí fins que queia la vesprada. Jeanloup Sieff i Alain Ayache deien que prendre un cafè al Flore els feia més intel·ligents. El segon pis agradava als escriptors per fer les seves entrevistes i als actors per fixar les seves cites. Catherine Deneuve, però, preferia el primer pis. Com la seva filla del Mastroianni, Chiara. Cada any, quan Lauren Bacall passava uns mesos a París, s'estava llargs moments al Flore, molt discreta.

Avui, el cinema americà també hi és representat amb les visites de Sharon Stone, que li agrada anar-hi a beure xampany, Robert De Niro, que passa matins veient passar la gent pel carrer, Francis Ford Coppola i la seva Sofia, o Johnny Depp. I, quan és primavera, Isabella Rosselini s’asseu fora com Jack Nicholson, que mentre fuma veu passar el matí. Però més enllà de l’estrellat cinematogràfic, el Flore seguia essent un cafè literari, com abans: li són fidels Albert Cossery, François Nourrissier, Pierre Bourgeade, Jean d'Ormesson, Jorge Semprún, Tahar Ben Jelloun, Paulo Coelho o Paul Auster. D'aquí al futur.

.

(text traduït i adaptat del web del Café de Flore)

.

“En aquellos días los clientes del Café de Flore se dividían para mí en tres apartados: el de los escritores exiliados, el de los escritores franceses y el de la variopinta y más bien extravagante clientela ajena a lo literario, pero no a lo raro. Es posible que desde entonces no haya vuelto a ver reunido en ningún lugar del mundo tanto elemento excéntrico como el que allí había. […] Ya el día en que fui por primera vez al Flore sospeché que entrar en él significaba pedir asilo literario en el café, pasar a formar parte de una cadena de generaciones de escritores que se había exiliado allí, exactamente allí. Yo aquel primer día sentí que ingresar en el Flore significaba abrazar una orden de escritores desplazados, aceptar algo parecido a la delegación de una continuidad. El Flore parecía contener todos los idiomas y todos los cafés literarios del mundo. «Exiliarse en el Quartier Latin», le había oído decir a Sarduy, «es como pertenecer a un clan, integrarse a un blasón, quedar marcado por esa heráldica de alcohol, de ausencia y de silencio en la que generaciones de escritores y poetas se han ido sucediendo». Me ilusionaba esa responsabilidad de abrazar la orden de los que son extranjeros siempre, pero al mismo tiempo temía no estar a la altura, no llegar a ser digno de los escritores que me habían precedido, pues era ya consciente que tenía que escribir como ellos, o incluso mejor, y que para semejante proyecto mi escritura tenía que ir adquiriendo consistencia y textura.”

.

(París no se acaba nunca, Enrique Vila-Matas)

.

.