Synesthésique

.

.

Recentment, en una biblioteca fullejava un llibre que una noia m’havia dit que estava bé. En fer-ho, vaig descobrir agradablement que es tractava d’un d’aquells llibres en què l’escriptor(a) a l’inici de cada capítol cita les paraules d’un altre autor(a). Això m'ha fet reflexionar sobre la importància que tenen per a cada un de nosaltres les paraules dels altres, i com ens hi aferrem quan aquestes aconsegueixen fer-se amb nosaltres tant com nosaltres ens fem amb elles.

Fa uns anys, les citacions que Rodoreda escrivia a sota dels números romans que ordenaven els capítols d’Aloma em van arribar tant com les seves paraules. Sense proposar-m’ho, vaig memoritzar-ne algunes que encara em volten pel cap i que, quan em trobo en les situacions indicades, em tornen a venir en ment per ajudar-me a expressar a mi mateixa, encara que només sigui per dins. O per dir-les als altres. Recordo fa temps en un sopar que sentia una noia parlar de la recent iniciada relació amb el seu nòvio i deia: “Si d’aquí un any encara aguantem, m’agradaria...”. En aquell moment, de seguida vaig recordar la citació que inicia el capítol XI: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha d’ésser eterna” (Benjamí Constant, Adolf). Però no li vaig dir. Potser aquelles paraules tenien sentit per a mi però no per a ella.

.

En els llibres, llegir les citacions que altres han recollit i que t’ofereixen en el moment just és interessant per entendre millor què es voldrà dir a continuació. T'ajuden a conèixer millor l'autor. De vegades, en aquelles dues frases es resumeix el que s’explica en les sis pàgines del capítol que ve a continuació. Els pensaments més rebuscats han estat ja expressats per altres veus a les que t’hi pots acollir. Són paraules que sovint guardem amb més frenesia que no les nostres, tan sentides però no sempre prou precises.

A la vida, sembla que això és igual. Quan l’ésser descobreix per sí mateix les paraules que escrites per un altre també parlen d’ell, la troballa encara té més intensitat. Poden ser d’autors, de músics, de cineastes, d’artistes; d’avui o d’ahir. Aleshores és fàcil traslladar-se en el temps, en l’espai, en els cossos. Es guarden, s’escriuen en pàgines de quaderns per acabar-les arxivant a la ment. Després les fem servir per comprendre’ns millor a nosaltres en aquell moment, i per intentar també entendre als altres. Fins a cert punt pot semblar alienant, però en el fons és molt introspectiu. Contradient i desubicant a Apollinaire quan deia “no has sorprendido mi secreto”, les paraules d'altres sí que poden sorprendre el nostre secret.

.

No serveixen totes, ni totes tenen la mateixa significació ni energia. Un mateix, al fer-les seves, en certa manera vol fer que deixin de ser dels altres. O vol trobar a aquell que les sent tant com un mateix. Cadascú les distorsiona a l’aplicar-les al seu sí, perquè l’autor no es trobava exactament en la mateixa situació quan les va lligar per fer-les ballar al seu ritme. La gràcia, però, és que són igual de vàlides i que, amb una mica de tu, també les pots fer ballar al teu ritme.

Les citacions que l’ésser es grava dins seu serveixen per vestir-se quan la seva ànima està despullada d'explicacions o vagareja per camins incerts.

.