dijous, 8 de maig de 2008

Oppenheim i l'androgínia

.
Meret Oppenheim fotografiada per Man Ray
.
.
.

“L’esperit és androgin”

va dir Meret Oppenheiem (1913-1985). I així, Oppenheim, artista provocadora, sexualment i moralment desinhibida, contagiada pel Dadá i el Surrealisme, va viure els seus 72 anys de vida: creient en el que des de casa li havien ensenyat, que la dona té les mateixes capacitats que l’home. I ho va creure fins al punt de viure una vida agitada, superant la pròpia biologia dels sexes i esdevenint un ésser a cavall de l’androgínia i l’excentricitat.

Crec que les dones no han de ser com els homes o adoptar un estil masculí. Les dones són com els homes. Qualsevol gran artista expressa ambdues coses”. Paraules també d’Oppenheim, que amb el pas dels anys va anar adoptant una aparença hermafrodita i va ser una bisexual manifesta.
.

Y sin que Armanda pareciera esforzarse en absoluto por lograrlo, me enamoré muy pronto de ella. Como iba vestida de hombre, no podíamos bailar, no podía permitirme ninguna caricia, ningún ataque; y mientras aparecía alejada y neutral en su disfraz masculino, me iba envolviendo en miradas, en palabras y gestos, con todos los encantos de su feminidad. Sin haber llegado a tocarla siquiera, sucumbí a su encanto, y esta misma magia seguía en su papel, era un poco hermafrodita. Pues ella estuvo conversando conmigo acerca de Armando y de la niñez, la mía y la suya propia, aquellos años anteriores a la madurez sexual, en los cuales la capacidad de amar abarca no sólo a los sexos, sino a todo y a todas las cosas, lo material y lo espiritual, y todo dotado de la magia del amor y de la fabulosa capacidad de transformación, que únicamente a los elegidos y a los poetas les retorna a veces en las últimas épocas de la vida. Ella representaba perfectamente su papel de mozalbete, fumaba cigarrillos y charlaba ingeniosa y con soltura, a menudo un poco burlona; pero todo estaba impregnado por Eros, todo se transmutaba en linda seducción al pasar a mis sentidos.


Hermann Hesse*, El Lobo Estepario


*Hesse va estar casat amb la tieta d'Oppenheim.


.


.
Si bé l’actitud de Meret Oppenheim és una més dins de tot el cúmul de personalitats artístiques, la idea de l’esperit androgin que expressa sí que és interessant d’aplicar a l’art de manera general. Més enllà dels artistes pròpiament, és rellevant pel que fa al públic que rep l’obra: l’ànima de l’androgínia es troba present en el moment que, qui està consumint un producte artístic, busca trobar-s’hi reflectit oblidant el gènere de qui l’ha fet o sobre qui l’ha vehiculat. Quan una dona es pot sentir identificada amb el protagonista masculí d’una pel·lícula o quan un home se sent comprès per allò que li passa a la fèmina que protagonitza una novel·la. És això.

I no cal parlar d’art per entendre-ho. Les relacions humanes, ¿no són així? Les persones es busquen entre elles els ulls per llegir-hi allò que bull per dins; o també les paraules, per sentir com s’expressa el que hi ha a sota de la pell. S’adorna la seducció amb els cossos però es valoren els gestos o les paraules que venen dirigides des de la sang que batega per dins. I això –tot i estar condicionat pel gènere o pel mateix l’ambient social- quan és modelat amb els ulls, els llavis o les mans surt del cos sense tenir sexe. L’esperit pur és androgin.
.

8 comentaris:

Sergi ha dit...

Hola Clara.
Acabo d'entrar al teu blog a través de "Le Feu Follet", el blog de Tomàs, a qui mai he vist però amb qui hem començat a intercanviar-nos visites.
Estic maravellat del teu blog, de veritat; de primeres trobar-me amb una imatge de Man Ray, l'androgínia, i una imatge que apareix de Egon Schiele (que m'embogeix), ha estat formidable. Et visitaré sovint, hi pots comptar.
Per cert, d'on has tret aquella cinta de cassete tan xula?? et vull copiar la idea!!!!!! ;)

Tomás ha dit...

Definitivament sóc una porta a la cinquena dimensió.

M’ha agradat/encuriosit aquesta lectura sobre l’esperit androgin, tot agafant alguns traços de la vida d’Oppenheim i altres llops il•lustres. Fent un petit parèntesis dic la meva, amb esperit provocador/manipulador i malgrat em perdi sota les paraules com ja és habitual. Resulta tòpic (i just, excepte en determinades boques) parlar d’andoncentrisme a les nostres societats i l’art, degut al seu pes mercantilista, és una bona mostra d’aquesta visió excloent i restrictiva. Ara bé, no deixa de ser curiós que dones que pregonen la seva feminitat, entesa al més pur estil Maruja Torres – l’alliberació de la dona resideix en parlar de fol*** molt i amb qualsevol-, al mateix temps s’empatxin amb vocables com “patriarcat”, buidant-lo de significat i fent-ne un ús interessat i decoratiu de la seva figura. Què ens estan venen amb figures com Lee Miller? Sens dubte saben a qui dirigir-se i com fer-ho. El plató de televisió traslladat a la sala d’un museu, però amb unes sensacions més confortables pels espectadors que han escapat del primer cercle, o el segon.

Llegeixo sobre Meret Oppenheim: “Empezó posando como modelo desnuda para Man Ray y acabó acostándose con la mayoría del grupo hasta llegar a incorporarse a él. Guapa, inteligente, culta y sofisticada; su deseo de libertad cautivó a los artistas parisienses”. Prou! Parlem de la nova presentadora de "CQC" o "Sé lo que hicisteis"? Les ressenyes de la darrera exposició de Lee Miller... més de lo mateix. Quina és la diferencia entre la forma de vendre (no parlo de l'obra) a la Paris Hilton (té obra?) o la Lee Miller? La forma de vendre i de valorar, sobretot, aquesta figura davant el públic. Lee Miller: desenfadada sexual que conduïa el seu cotxe en topless pels carrers de Paris, posava nua, com possiblement ho hagi fet la Hilton amb LaChapelle. Fins i tot un pit de Lee Miller es va transformar en un vas de xampany. No donaria joc aquesta noticia a les nostres estimades revistes? No serveix per omplir una suposada crítica o espai cultural?

Quina influència té el període artístic en la potenciació d’aquesta visió androcèntrica? És obvi que resulta molt més fàcil encolomar-la a “Le Déjeuner en Fourrure” que no pas a “Al Faro”. Potser és simplement que estem fixant-nos en les artistes equivocades. Potser és que volem transgredir i fer voltes i més voltes. Els amants de Capote no són moneda corrent, tampoc els de Magritte o Joyce. Potser l’oblit no comporta inherent cap restricció androcèntrica, sinó una obra d’una valoració més modesta. Potser simplement és la voluntat d’X d’obrir una escletxa de prestigi acadèmic i mediàtic a través de la seva especialització d’artistes no explotats.

Amb moltes artistes, en especial surrealistes, o dadaistes, has de fer un esforç suprem, rascant paraules i contes de fades, biografies a la mida com aquelles que s’escrivien per les primeres actrius de Hollywood amb l’objectiu que noies de tot el país tinguessin un àlbum amb retalls d’imatges sota el coixí...un esforç suprem per contemplar l’obra i contrarestar la decepció. N’hi ha artistes que ho són per la seva capacitat de vendre la seva obra, de vendre les seves culleres....i això només ho podem imaginar. Com en el cas de la Carla Bruni. Però no diu el sr.X que d’imaginació i fum es nodreix l’art? (Quina forma més lamentable d’acabar aquest escrit! El meu editor interior demana disculpes).

On s’ha vist un comentari que superi en paraules al post original? Androcèntric i egocèntric!

"Si fuéramos más [mujeres], podríamos crear un lenguaje muy distinto", dice la videoartista María Cañas.

Com seria aquest llenguatge?

Callo. Tomás

Tomàs

Tomás ha dit...

El teu post no ha aconseguit superar l'androncentrisme, que malauradament a tots ens recorre les venes, i és que la foto és de Many Ray. I qui és ella? Ella és la inspiració, la model. Si més no en aquest cas. I si és persegueix la bellesa en la forma resulta una estupidesa, deia K, no considerar que és la mateixa que resideix en tots els cossos. Això deuen pensar els crítics androcèntrics i les feministes els hi responen lo contrari, però també els hi donen lo que volen per triplicat.

Tomàs

Tomás ha dit...

Això de “model” i el sr.K ha quedat un xic pejoratiu. Tots hem de cercar d’inspiració en fonts no afectades per la sequera emocional. I tan valor té en Leonard Woolf com la Virgina, o Meret com Ray.

Tomàs

Ma.Ri.Na. ha dit...

La primera vegada que vaig llegir el teu text no vaig dubtar a pensar que l’androgínia era una bonica filosofia per entendre i mirar l’art.. i la vida. Em resultava interessant pensar que, més enllà de les diferències físiques evidents, tots podem arribar al mateix punt. Em vaig emocionar i tot al pensar que era com una entranyable unió de persones més enllà dels sexes… Però ara hi he estat pensant (més). Potser és una coclusió momentània, però avui penso que les diferències fisiològiques són massa condicionants en l’art. Qui millor que la majoria d’homes per plasmar la delicadesa dels cossos femenins? O què millor que la ploma d’una dona per expressar la força de tot allò masculí que ens fa embogir. Suposo que és la tendència humana de buscar-nos els uns als altres el que fa que la qüestió de sexes esdeveingui prou important per a l’esperit de les persones… i que pugui arribar a condicionar la sang que batega per dins i la inspiració. I suposo que l’art, que és quelcom tan íntim i especial, d’alguna manera ho demostra…

Potser sí que s’adorna la seducció amb els cossos i, en realitat, busquem uns ullets que brillin amb la mateixa intensitat que els nostres en els mateixes situacions o les paraules que ens agrada sentir. Però potser així seduïm els amics. I l’amistat sí que és andrògina… En canvi, quan entra en joc el desig –tan plasmat en l’art- el poder dels cossos pren un protagonisme repentí que pot envair i ocupar gran part de la nostra inspiració.

Je ne sais pas, mademoiselle… Potser tot plegat em ve condicionat perquè he estat pensant que sí, que si pogués tornar enrere i escollir, tornaria a ser al mateix lloc de fa dos anys i en aquell punt de la multitud claríssimament… de la mateixa que tu tornaries a ser en aquell bar. El món de les casualitats sempre em remet a aquest fragment de Kundera:

"Hace siete años se produjo casualmente en el hospital de Teresa un complicado caso de enfermedad cerebral, a causa del cual llamaron con urgencia a consulta al director del hospital de Tomás. Pero el director tenía casualmente una ciática, no podía moverse y envió en su lugar a Tomás a aquel hospital local. En la ciudad había cinco hoteles, pero Tomás fue a parar, casualmente justo a aquel donde trabajaba Teresa. Casualmente le sobró algo de tiempo para ir al restaurante antes de la salida del tren. Teresa casualmente estaba de servicio y casualmente atendió la mesa de Tomás. Hizo falta que se produjeran seis casualidades para empujar a Tomás hacia Teresa, como si él mismo no tuviera ganas".

Ma.Ri.Na.

Francisco Javier San Martín ha dit...

Joder, ya siento fastidiaros vuestras disgresiones sobre Meret Oppenheim y la androginia. Esa foto que estáis comentando ni muestra a Meret Oppenheim ni fue realizada por Man Ray. Es una remake moderna, bastante minuciosa en la puesta en escena, pero terriblemente inexacta. Por favor, lo digo sin malicia, mirad más antes de escribir.

Clara ha dit...

Francisco Javier San Martín,

evidentment accepto i agreeixo la rectificació però crec que el to que fas servir és excessivament insolent.

¿"Mirad más antes de escribir"? Et sembla que pots dirigir-te així a qui no coneixes? A qui construïa un blog amb il·lusió i sense pretencions?

No hauria ni de contestar. M'entristeix molt que la comunicació entre les persones, sobretot ja així d'entrada, hagi de ser així. Això sí que és "terrible".

Francisco Javier San Martín ha dit...

Hola otra vez,
siento mucho que el tono te haya molestado. Prometo que no volverá a ocurrir.
Acabo de leer tu comentario-contestación a mi observación sobre la presunta imagen de Meret Oppenheim. A mi me entristece, y no lo digo en un plano retórico —me pone triste, de verdad— la falta de respeto por la obra de los artistas. Al parecer, a ti te resulta más interesante afear mi malos modos, mi impertinencia al dirigirme en un tono ofensivo a una persona que no conozco, etc., pero no tanto el hecho de que estás ayudando a pervertir la imagen de una artista. Con eso bastaría, pero he de añadir, de una artista que vivió prácticamente toda su vida incomprendida, malcomprendida, adulterada, ignorada. Creo, sinceramente, que la obra de Meret Oppenheim es más importante que mis malos modales.
Un abrazo