Synesthésique

.

“Els artistes com Picasso tenen una capacitat brutal d'assimilació, d'absorció i de mirada”

.

Fotografia de Doisneau apareguda a la portada de Life el desembre de 1968
.

.

Artur Ramon i Navarro (Barcelona, 1967) és la quarta generació de la família de galeristes Artur Ramon, que s’ha consolidat com una firma de referència en el sector de les antiguitats a Catalunya. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, va completar la seva formació a Londres i a Itàlia i avui dirigeix la galeria Mestres Antics dedicada als dibuixos i pintures antics del segle XV al XIX. Al seu despatx del carrer de la Palla, el mateix carrer on el 1942 el seu avi obria les portes del primer establiment, Ramon parla amb entusiasme, reflexió i, quan convé, criteri crític, de tot allò que fa referència al seu ofici i de Picasso, que aquests dies ens ensenya la seva col·lecció de no col·leccionista al Museu Picasso de Barcelona [l'exposició va acabar-se el passat més de març].

PREGUNTA. Picasso mai va plantejar-se de ser un col·leccionista, sinó que va anar acumulant obres de qui deia que eren els seus amics. Des de la visió d’un galerista, és això l’amor per l’art?
RESPOSTA. Un ha de col·leccionar el que li agradi, i el que t’agrada pot ser molt variable. Hi ha gent que col·lecciona coses que esgarrifarien a d’altres, però és una qüestió de curiositat estètica. Pel que fa a Picasso, en general penso que els artistes col·leccionen per explicar-se. Ells, en el fons, cosa que no fem la resta de mortals, tenen una idea molt clara: intenten muntar una història de l’art paral·lela a la història de l’art que acaba en ells.

P. Què ens ensenya el museu barceloní?
R. A l’exposició del Museu Picasso es veu molt clara aquesta idea de col·leccionar per explicar-se. Picasso comença fent algunes concessions als clàssics amb uns quadres que són rars, però després ja comença amb Cezánne, el pare de tot. Llavors, de sobte, apareix tot allò de l’art africà per explicar les Demoiselles. Rousseau l’interessa com a cosa naïf, de contrast, i Matisse com a rival, per això ell tria el pitjor matisse quan va al seu estudi: Matisse farà el mateix, i és que els dos, deixant-se agafar quadres dels altres, sempre triaran els pitjors per ensenyar a la gent com de dolents són. Això un col·leccionista no ho pot fer, perquè ell no hi pinta res en la història de l’art.

P. De quina manera s’ha valorat a Picasso i la seva obra a l’estat espanyol?
R. Picasso té un problema gran. És un pintor difícil i és un pintor molt eclèctic, que té un món en el qual és complex d’endinsar-t’hi. Això no ajuda gens a valorar-lo perquè requereix un esforç: penetrar en Picasso de vegades no és gens fàcil. En aquest sentit, el que s’hauria de fer, i de fet ja s’està fent, és intentar difondre al màxim la seva obra, des de fundacions, museus, exposicions. Crec que es fa, i molt, i es fa bé en general. Picasso és molt present, és molt reivindicat, sobretot des de la Transició. No hem d’oblidar que durant el franquisme va ser una bèstia negra i la societat d’aquella època sintonitzava majoritàriament amb el franquisme ranci, i això no va ajudar gens a Picasso. Actualment, crec que la base es aquesta: donar-lo a conèixer, fer-lo entendre, valorar-lo i mirar-lo molt.

P. Què cal fer per entendre a Picasso?
R. A Picasso l’has de mirar molt, molt, molt. Mirar les diferents èpoques i anar descobrint, perquè tot té sentit en Picasso, tot té una relació. Picasso no és un pintor eclèctic perquè sí, sinó que una cosa et porta a l’altra i tot és causa-efecte. En el fons, és com la història de l’art: després del Renaixement és lògic que vingui el Barroc, i que després del Barroc vingui el Neoclassicisme, i aleshores sorgeixi el Romanticisme. És una causa-efecte, i en Picasso és exactament igual.

P. No deixa de sorprendre que a Nova York, per exemple, es trobin tants picassos...
R. Sí, és que aquí, entre altres coses, no hi ha bons picassos. Els que tenim, o són de la primera època que és el que hi ha al Museu Picasso de Barcelona, llevat de la sèrie de Las Meninas, o del que hi ha al Reina Sofía de Madrid, amb el Gernika i tota la seva sèrie. I hi ha tot un món de cubisme i de quadres realment potents que aquí no tenim. Aleshores s’ha de veure fora, i això tampoc l’ajuda al reconeixement a Espanya: un artista es valora en tant que la seva obra es veu i hi és present, sinó no es pot valorar. A Espanya, doncs, Picasso no està massa ben representat en la seva globalitat i complexitat.

P. Picasso s’ha convertit en un mite. En l’univers artístic, com es construeix el mite?
R. L'artista ha de ser molt conscient que ha de crear-se un personatge. I si el crea i l’obra és interessant, el temps li acostuma a anar a favor. I a Picasso el personatge l’ha ajudat. Les èpoques canvien però els artistes són artistes sempre. Amb Tintoretto a la seva època, amb Picasso o amb Barceló actualment. Són personalitats molt fortes que creen un gran impacte, i jo entenc que aixequin aquesta fascinació. Tinc la sort de ser molt amic del Miquel Barceló i quan estic amb ell i en aquest món és fàcil de veure i entendre moltes coses d'aquests grans noms de l'art.

P. La figura de l’artista sembla que quedi allunyada de la resta de mortals...
R. És un món molt complex, no és gens fàcil i tenen unes personalitats brutals: ho anul·len tot, són pura potència. En el fons, l'artista participa en un procés de vampirització i és això el que és difícil de comprendre per la gent. L’artista necessita xuclar energia d'allà on està, sigui d’artistes, sigui de dones, sigui del que sigui, és igual. Absorbeix i llavors crea un gran buit en els que estan al costat. I en aquest sentit, Picasso va anular a tots els que tenia al costat i des de molt jove. Va agafar tot el que va poder dels altres: mentre aquells encara estaven fent coses, ell ja els havia superat.

P. S’ha parlat molt de Picasso i les dones. És una relació home-dona o artista-víctima?
R. Els artistes com Picasso tenen una capacitat brutal d'assimilació, d'absorció i de mirada. És un món fascinant, alhora que també és un món perillós per als qui s'hi apropen molt. És allò de Saturno devorando a sus hijos de Goya: són saturnians i necessiten devorar. Això és el que passa amb Picasso: ho esgota tot al seu pas i amb les dones és el mateix. Quan ha acabat amb una ja en té una altra, i llavors, per aquella que ha deixat, el buit és tan gran que acaba suïcidant-se o tornant-se boja. Perquè no hi ha cap altre home que pugui trobar comparable a Picasso; no té alternatives que li omplin el buit. I, a més, hi ha l'admiració i la fascinació: normalment són dones més joves.

P. Com definiria un galerista la col·lecció que s’exposa al carrer de Montcada?
R. S'explica molt bé com era Picasso en relació a la història de l'art. Sempre es té la sensació que Picasso era un outsider, un home que se sortia de tot, però té un report extraordinari en la història de l'art com els passa a tots els artistes de veritat importants. No crec que hagi existit cap artista sòlid que hagi actuat de manera de "jo, de la història de l'art, en prescindeixo". Ni el propi Mondrian, que trenca amb tot: els seus primers quadres són vistes molt realistes i molt romàntiques dels paisatges d'Holanda. Sempre hi ha un inici vinculat a la història de l'art i amb la col·lecció de Picasso ho veus. Primer, comença col·leccionant allò que li agrada però, després, allò que li serveix per explicar-se o per justificar-se a ell. Això és el que fan els artistes quan col·leccionen: es defineixen.

P. Cap a on es dirigeix l’art a l’actualitat?
R. L'art més actual crec que no va enlloc. Està en un camí absolutament sense sortida pensant que és molt modern i molt contemporani però crec que les últimes coses que es veuen, com el fenomen del Damien Hirst, determinen una època d’art molt decadent. Tot i així, n’hi ha alguns amb bones propostes però si em preguntessin quins artistes actuals són els que m’agraden, doncs respondria Barceló, que té 50 anys, i Louise Bourgeois que en té 97. El gran problema de l'art és que està tot dit. A més, vivim èpoques de gran arbitrarietat, de gran banalitat, sense gaires continguts i tot això l’art ho reflecteix perquè sempre és un reflex de la societat, de la cultura i de la manera de viure.

.