dimecres, 14 de maig de 2008

Sensacio(nal) Hopper

.

Nighthawks (Trasnochadores) (1942)
.

“Nighthawks mostra el que m'imagino en un carrer de nit; no és necessariament res en especial solitari. He simplificat molt l'escena i engrandit el restaurant. Potser de manera inconscient he pintat la solitud d'una gran ciutat.(Hopper)


Escriure sobre Hopper no és fàcil. Les seves escenes són senzilles, la interpretació dels seus personatges és clara i el joc amb la llum no deixa lloc a dubtes abstractes. Però Hopper, que va ser una persona poc parladora, manté el silenci en les seves pintures fent vibrar el misteri. La seva nombrosa obra retrata la vida moderna nord-americana, però les seves atmosferes introspectives van més enllà de les fronteres per travessar ànimes. Cadascú buida el personatge i absorbeix les llums i els escenaris dels seus quadres per fer-se’ls seus. Per intentar trobar al seu si les impressions i sensacions que Hopper ha pintat d’un altre lloc, sense temps. Sense aire. Sense soroll.
.
El quadre no es una transposició exacta d’un lloc real, sinó una combinació d’esbossos i impressions d’elements d’aquest lloc. (Hopper)
.
Edward Hopper (Nyack [NY], 1882 – Nova York, 1967) té la capacitat de fascinar des de la discreció i silenci. Possiblement, un dels motius que més captiva de la seva obra és la seva situació en el temps, en la història de l’art. Hopper sembla recent, proper a la modernitat d'avui, però l’inici de la seva activitat artística se situa a principis del segle XX, com Picasso (nascut el 1881) o com Duchamp (nascut el 1887). I de fet, si s’analitza la seva trajectòria, Hopper va viatjar per primer cop a Europa el 1906, on va contagiar-se per la llum impressionista, les formes de Cézanne o la mirada accidental de Degas. Només que, així com l’autor d’Els jugadors de cartes, Hopper no va voler anar mai de pressa ni sorprendre amb una originalitat que tallés l’alè: feia el que sabia fer i va evitar corrents i modes.
.

Hopper i la seva dona Josephine a Massachussetts (1960)
.

Considerat per alguns un pintor cinematogràfic, les seves influències es descobreixen en directors com Hitchcock: si bé també s’ha considerat literària l’obra de Hopper, cal tenir en compte la seva passió pel cinema negre i la reciprocitat que podia existir entre cinema i pintura. Femmes fatales i la nocturnitat de les ciutats, ànimes solitàries estàtiques que esperen. I en aquest sentit es pot parlar també de Hopper i la fotografia més recent: són les imatges de l’holandès Erwin Olaf que, amb els seus darrers projectes, ha madurat cap a un estil més allunyat de la forma i temàtica "lachapelliana" i ha donat fruits com Rain i Hope (2004-2005); fotografies gairebé pintades amb el pinzell del pintor.

Però, ¿què és el que hi ha en l’univers d'aquest pintor nord-americà? Hopper juga amb les llums i les ombres, ofereix interiors que es contraposen amb uns exteriors vistos a través de finestres, aparadors i portes, extreu l’aire de les escenes per dibuixar atmosferes solitàries. Pinta les sensacions que extreu de la vida quotidiana i, per fer-ho, juga amb el passat: les seves escenes mostren els moments posteriors al patiment i no el dolor en sí; la reflexió posterior. Per això cada personatge té misteri i secret, perquè el seu gest no és gratuït i perquè ens transmet la complexitat dels sentiments que, tot i desconèixer exactament quins són, els sabem comprendre.
.

Gas (1940)

El silenci de Hopper, doncs, és significatiu. És el silenci que parla de la solitud de la vida moderna a la ciutat, la plausibilitat del camp en forma d’una altra solitud, la solitud de l’ésser acompanyat per més éssers solitaris, la solitud individual que puntualment necessita l’individu. Però no s’ha d’oblidar el que Hopper va dir ja cap al final de la seva carrera, cansat de les múltiples interpretacions que es feien de la seva obra i en especial de la solitud: “Per a mi, ella només mira per la finestra, només això” (referint-se a Cape Cod Morning, 1950).

L'encís que exerceix Hopper tampoc seria possible sense el silenci de la llum, que en la seva pintura és tan expressiva. El pintor, fascinat per l’ús que en feien els impressionistes, va tornar als Estats Units amb la lliçó apresa i va saber donar-li un gran protagonisme en les seves obres. La seva llum ho descobreix tot i ho accentua; afegeix matisos que voregen les sensacions i impressions per traslladar a l’espectador en el seu propi record d’aquella llum. El que Hopper fa, en el fons, és tenir la traça de retallar instants de llum –momentanis, emocionals, sensacionals- per enganxar-los subtilment a la tela.
.

Summer evening (1947)

Hopper és un bon lladre de la llum; una llum sensacio(nal). De dia; límpida, estiuenca, serena. De nit; tènue, urbana, far dels animals nocturns. Tot i així, tampoc s’estableix fixament la separació que atribueix al dia la vida i a la nit la mort: la llum que Hopper pinta a la nit també dóna vida. Night Windows, Nighthawks, Automat, Street Scenes, Girlie Show...
.
Strangers in the Night.
.
.
.
.
.
.
.
Pinzellades auxiliars:

Paisatges de Hopper, de Jordi Coca (1995).
Breu lectura recomanable sobre Hopper que l’autor va preparar a la Universitat de Berkeley. D’ell n’he extret algunes de les claus i reflexions sobre Hopper que he intentat vessar en aquest text.

Hopper, de Rolf G. Renner.
De la col·lecció dels Taschen.
.

4 comentaris:

Sergi ha dit...

Fantàstica entrada. N'he aprés molt llegint-te.
Sempre m'ha fascinat la soledat que envolta els personatges que apareixen als quadres de Hopper, malgrat puguin estar acompanyat, es gairebé una soledat terrorífica dins un paisatge de calma.

Albert ha dit...

Estic fascinat amb el teu blog. Ara hi trobo un molt bon article de Hopper coincidint amb la publicació d'una biografia artística escrita per Mark Strand editada per Lumen just la mateixa setmana que publiques aquest article en el teu blog, no se si és casualitat o no però em sembla encertadíssim, per no dir la referència a Easy Rider que vaig veure el més passat... just quan acababa de reveure la peli per pura casualitat.En fi ja tens un nou lector habitual que no recorda com ha arribat al teu blog però que agraeix la casualitat. Un blog que no busca l'actualitat, simplement sembla que s'avanci a la pròpia actualitat, i escrit amb molta finura... salut.

Parole saggie ha dit...

Cierto. Un ladrón de la luz y un uso muy cuidado de los colores, me gusta. Realmente sus pinturas parecen escenas cinematográficas. La verdad es que a Hopper no le conocía demasiado... El primero de los cuadros me suena haberlo visto en el blog de Tomàs.

Ci sentiamo,

Un bacio

Jin ha dit...

gracias por traernos al eternamente conmovedor Hopper, un lujo!