diumenge, 30 de març de 2008

Nits blanques

.
.
.
La passada nit del 27 al 28 de març, Madrid va celebrar el Dia Mundial del Teatre amb La Noche de los Teatros. Aquesta va ser la segona edició d'un festeig que, enguany, va aplegar una oferta teatral composta per 104 espectacles en 70 espais diferents. Des de les cinc de la tarda fins a la una de la matinada, la ciutat va comptar amb una bona gamma de manifestacions artístiques per homenatjar les arts escèniques.
.
Iniciatives com aquesta recorden les que en els darrers anys s'estan endegant en diverses ciutats europees. La Nuit Blanche parisenca, la Night of Culture de Copenhaguen, la mateixa Noche en Blanco de Madrid o la Long Night of Museums (Lange Nacht der Museen) de Berlín. A Barcelona, el 2007 se celebrava el Dia Internacional dels Museus amb la Nit dels Museus en què el MNAC, la Fundació Miró i el MACBA van sumar-se a d'altres institucions museístiques europees en aquesta jornada.
.
Aquestes nit de cultura són una bona proposta per dinamitzar el contingut artístic de les ciutats des d'una altra vessant. La nit, des de molt antic, ha tingut unes connotacions fosques i misterioses que actualment ja no són tan aplicables. De vegades, sembla que només els joves siguin noctàmbuls pel fet de sortir de nit. Però molts d'aquests no són vertaders éssers nocturns més enllà del que regeixen els horaris de discoteques i bars. Per això, per als que sí s'activen i gaudeixen de nit per naturalesa o per aquells que es vulguin deixar seduir de tant en tant per la seva serenitat, la proposta d'obrir els museus o teatres és una vertadera oportunitat per viure la nit a través d'altres possibilitats. I amb una vegada a l'any no n'hi ha prou. La iniciativa s'hauria d'estendre, sobretot, amb l'arribada del bon temps per tal de poder-ne gaudir més vegades i en les condicions que la nit realment exigeix: de res serveix fer una sola Nit dels Museus si tots els centres s'atapeeixen per la curiositat i la crida que suposa tot allò que per un dia es diu que és gratis.
.
En aquest sentit, Barcelona té l'avantatge de ser una ciutat mediterrània en què les nits són fantàstiques. Per això caldria aprofitar aquesta sort i gaudir-la realment: ¿de què serveixen sinó les nits càlides en què és tan agradable d'estar al carrer? Penso en algunes de les activitats que els darrers estius venen acompanyant les nits barcelonines (per exemple, el cinema a la fresca de la Sala Montjuïc o el Gandules al CCCB), que són un gran encert, i crec que en aquesta direcció els museus també haurien d'apostar per oferir més propostes. Així, igual que a les sessions golfes de cinema, els noctàmbuls també podrien sortir del cau per fer passejades artístiques...
.

dimecres, 26 de març de 2008

La cultura en paper de diari

Dels suplements culturals de la premsa espanyola, aquells que més he fullejat i llegit han estat els d’El Periódico de Catalunya, l’Avui i El País.

Ha estat en aquest ordre en què he anat descobrint la manera de tractar la cultura des dels mitjans escrits espanyols. En primer lloc, els d’El Periódico i l’Avui perquè fins fa un temps eren els diaris que sempre havia vist a casa: eren els que el meu avi comprava perquè deia que tenien la lletra gran i que així li eren més fàcils de llegir. Amb tot, ell sempre desconfiava del que deien els mitjans i em recordava sovint que quan era jove el noi que venia els diaris, a l’estil ¡Extra, extra!, cridava: “¡La verdad de hoy, la mentira de mañana!”. Per això, sempre m’advertia que no m’havia de creure res del que deien, i quan vaig començar Periodisme em va dir que els nous de la professió hauríem de canviar això.

Explicada l’anècdota, salto al propi criteri i em decanto per destacar el d’El País, Babelia. Amb tot, més enllà dels acords empresarials i personals que tots ells mantenen a l’hora de publicar sobre un autor, una editorial o qualsevol manifestació cultural -tal i com reconeixia el director del suplement de l’Avui, David Castillo, en una entrevista que vam fer-li l’any passat-, ara em vull limitar a comentar les característiques aparents que destacaria de cadascun d’ells.

Començant amb El Periódico, el suplement actual és l'Exit. Dels que he esmentat, aquest és el més fluix: tot i tractar els esdeveniments culturals amb un llenguatge planer i a l’abast de tots els públics -com vam poder determinar en el treball de l’assignatura d’Edició en Premsa al primer semestre-, és massa poc ambiciós i barreja la cultura amb l’oci de tal manera que el fa esdevenir bastant pobre a nivell didàctic. A més, el seu disseny en format revista és bastant carregat: això acaba cansant la vista i rebaixa el plaer de gaudir llegint.

Pel que fa a l’Avui, el suplement és Cultura, amb un nom un tant fàcil allunyat de l’originalitat i els bonics jocs que es poden fer amb les paraules. Cal, però, destacar que darrerament ha millorat el disseny i que aquest ha esdevingut més net, auster i polit, acostant-se fins i tot al disseny de la premsa d’elit. És un suplement que qualificaria amb força més nota que l’anterior però que, en general, de vegades peca de casolanitat -en el sentit de quedar-se a casa, a Catalunya- i que es manté en una plantilla de gairebé estàtics col·laboradors.

Finalment, Babelia. D’entre els dels tres diaris, aquest és un suplement amb un contingut més internacional -com el del propi diari- que ofereix articles complets i exhaustius. La selecció de temes actuals i atemporals fa que la seva vida no s’acabi d’avui per demà, i que puguis llegir-lo amb tranquil·litat durant més d’una jornada. Les seves peces poden acostar-te més enllà de la pura notícia oferint-te un coneixement més ampli sobre el mateix tema. En aquest sentit, penso en un tema que fa algunes setmanes va treure en portada: era sobre la pel·lícula 4 meses, 3 semanas, 2 días del romanès Cristian Mungiu que tracta l’avortament il·legal sota la dictadura de Ceausescu. De moment no he vist el film, però els reportatges que Babelia publicava em van portar més enllà de la pel·lícula i em van explicar el drama que moltes dones van viure i morir durant aquells 24 anys a Romania.

Tot i així, sí que és veritat que desanima veure l'ús comercial que PRISA fa del suplement (vegi's grup editorial Santillana). I llegir els petits anuncis que el mateix diari s'autopublica venent la quantitat de lectors que té Babelia com a crida als anunciants. Però per damunt d’això -que s’ha de tenir en compte-, també cal apreciar la qualitat de la resta dels continguts quan un mitjà els té. En uns anys en què la cultura general de la societat no gaudeix de la millor salut, l’existència de mitjans a l’abast de gairebé tothom que intentin difondre la cultura amb certa dignitat crec que mereix ser valorada.

A tot això, però, afegir que mai s’ha de perdre l’esperit crític: no ens hem de conformar amb el que tenim, sinó que hem d’emmirallar-nos en les quimeres per avançar i millorar. I això, segurament, és el que comença a estar al nostre abast.

En fi, com deia Darwin, l’evolució està en el canvi.
.

dijous, 20 de març de 2008

06.48h

.
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!
.
.
Primavera (1928-30)
Tamara de Lempicka
.
.
La primavera (1965)
René Magritte
.
.
Primavera (1573)
Giuseppe Arcimboldo
.
.
Conte de Printemps (1990)
Eric Rohmer
.
.
La primavera (1478)
Sandro Botticelli
.
.
Primavera (1900)
Alphonse Mucha
.
.
Torino a primavera (1914)
Giorgio de Chirico
.
.
.
¡Habrá poesía!

No digáis que agotado su tesoro,
de asunto falta, enmudeció la lira:
podrá no haber poetas; pero siempre
habrá poesía.

Mientras las ondas de la luz al beso
palpiten encendidas,
mientras el sol las desgarradas nubes
de fuego y oro vista,
mientras el aire en su regazo lleve
perfumes y armonías,
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,
y en el mar o en el cielo haya un abismo
que al cálculo resista,
mientras la Humanidad siempre avanzando
no sepa a dó camina,
mientras haya un misterio para el hombre,
¡habrá poesía!

Mientras se sienta que se ríe el alma,
sin que los labios rían;
mientras se llore, sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;
mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan,
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflejen
los ojos que los miran,
mientras responda el labio suspirando
al labio que suspira,
mientras sentirse puedan en un beso
dos almas confundidas,
mientras exista una mujer hermosa,
¡habrá poesía!
.
Rima IV (s. XIX)
Gustavo Adolfo Bécquer
.

dilluns, 17 de març de 2008

El triomf d'El Terrat

De què el personatge encarnat per David Fernández, Rodolfo Chikilicuatre, hagi estat votat com a candidat per a representar l'estat espanyol a Eurovisión se n'han fet moltes lectures i comentaris. Des dels que ho defensen al·legant-ne l'humor, fins els que se n'escandalitzen per la seva poca qualitat.

El 1956 va néixer el Festival de la Canción de Eurovisión i Espanya hi va participar per primer cop el 1961, amb l'actuació de Conchita Bautista. Després de més mig segle de festival, al 2008, Eurovisión ja no manté la rellevància ni el sentit que tenia als seus inicis. Quan la televisió oferia una programació no gaire estimulant, s'entén que aquest concurs musical es tingués com un dels esdeveniments de l'any que aplegava famílies davant el televisor. A finals dels anys 50, que a través d'un vidre es pogués veure un programa que estaven veient al mateix temps altres països d'Europa i que, per tant, establia una interconnexió entre ells, m'imagino que devia fer gràcia. Europa vivia la postguerra i Espanya encara estava sotmesa al franquisme; per això, un esdeveniment que reunia països i persones per motius d'oci i alegria sense connotacions bèl·liques tenia el seu sentit. Així mateix, les costes espanyoles encara no s'havien obert al turisme de pit, cuixa i bikini o tot just començaven a fer-ho, així que un festival que acostava el sud amb el nord i l'est amb l'oest també servia perquè Europa mateixa es comencés a conèixer a si mateixa.

Tot aquest sentit que m'imagino que va tenir Eurovisión, avui dia ja és gairebé nul. I dic avui dia com podria dir fa deu anys: fins a l'aparició del fenomen Operación Triunfo, poca gent continuava mirant-se el festival. Si bé en uns inicis podia apreciar-se la diversitat cultural entre els països, en els darrers anys la majoria han adoptat ritmes pop i rock i han abandonat les seves llengües per cantar cançons en anglès: la globalització també ha arribat a Eurovisión.

Partint d'aquest context, aquests dies Rodolfo Chikilicuatre és notícia. La cançó que representarà a Eurovisión, el Chiki-Chiki, composta per Pedro Guerra i Santiago Segura, competirà, entre d'altres, amb el ninot d'un gall cantant que representarà Irlanda al festival. Amb representants com aquests, Eurovisión s'està convertint en un aparador d'excentricitat per demostrar aviam qui la fa més grossa: en aquest sentit, cal recordar que el 2006 el grup finlandès Lordi guanyava el festival amb una indumentària vikinga pròxima a l'estètica de Freddy Krueger.

Però... i què? Quina importància té avui dia el que passi al plató de vidres i llums de neó d'Eurovisión? Per què ens alegrem o ens escaldalitzem tant en funció de qui representi Espanya en aquest festival? Potser pensem "què en pensaran de nosaltres"? La veritat, a mi que Irlanda presenti un gall que canta no em fa canviar la idea que tinc del país... precisament perquè, estant al 2008, no ens hem de basar en festivals com aquests per tenir una idea de com són les europes d'Europa. Senzillament, crec és el reflex d'un tipus d'oci i programa televisiu que connecta amb els gustos d'una part de la societat, com a uns altres els poden agradar els programes de divulgació o les telenovel·les de després de dinar. Amb la diferència que esquitxa una mica més a tot el país amb això d'haver de buscar un representant.

A Rodolfo Chikilicuatre se l'ha titllat de personatge friki. Personalment, no crec que sigui friki: considero friki tota la pols que va aixecar Operació Triunfo amb tots els fans del programa, però Chikiliquatre és més aviat un cutre i hortera intencionat, fill d'una paròdia ideada pels d'El Terrat per riure's del reaggetton com en el seu moment van riure's dels quillos amb el Neng. La gràcia és la mateixa que va provocar Edu Soto amb el Qué pasa, neng: la paròdia fa riure als que no agrada el reaggetton com també als qui sí que el ballen. La crítica passa per damunt de les al·lusions i esdevé autocrítica amb gràcia.

Saber que el personatge de David Fernández anirà a Eurovisión pot sobtar més o menys però, després de reflexionar-hi, no crec que s'hagi de prendre amb tanta importància. Eurovisión avui dia és el que és, tot i que potser després d'Operación Triunfo s'ha sobrevalorat. En qualsevol cas, més que una victòria de Chikilicuatre per damunt dels altres candidats, jo ho considero més aviat un triomf personal d'El Terrat i la colla del Buenafuente, que des que van sortir de l'ou de TV3 han aconseguit un èxit força inesperat. Amb un gag d'humor com el que feien a Una altra cosa amb el Carlitos, la influència de l'humor dels d'El Terrat ha aconseguit portar una broma a un concurs tan solemne com Eurovisión. Segurament, David Fernández, que a Una altra cosa de TV3 ja es transformava en personatges com Narcís Reyerta o el Gilipollas, no s'ho deu ni creure.

.

dijous, 13 de març de 2008

Reflexions artístiques sota sostre picassià

Al carrer Montcada


En el marc de l'exposició temporal Picasso i la seva col·lecció, el Museu Picasso de Barcelona va organitzar el dimecres 12 de març una jornada de conferències al voltant del món del col·leccionisme de l'art. A la sala d'actes de la seu del museu, al carrer Montcada del barri barceloní de la Ribera, al voltant d'un centenar de persones van assistir a les ponències que el director del museu, Josep Serra, va presentar. Tot i l'absència per malaltia de l'historiador de l'art Valeriano Bozal, un dels conferenciants, la jornada va proporcionar als assistents grans dosis de coneixement i reflexió al voltant d'aquesta via de distribució de l'art paral·lela a les institucions museístiques.

Durant tot el matí i primera hora de la tarda, David G. Torres, crític d'art i comissari; Michael FitzGerald, professor del Departament de Belles Arts del Trinity College de Hartford (Connecticut); i Philippe Saunier, conservador del Musée Picasso de París i comissari de la present exposició, van explicar el col·leccionisme des de diferents punts de vista amb la figura de Picasso sempre present com a rerefons. A mitja tarda, els col·leccionistes i galeristes Guillermo de Osma (Galería Guillermo de Osma, Madrid), Elvira González (Galería Elvira González i, abans, Galería Theo; Madrid) i Artur Ramon (Galeria Artur Ramon, Barcelona) van posar la seva experiència sobre una taula rodona i van explicar la figura del col·leccionisme espanyol en l'art modern i, concretament, relacionada amb l'obra de Picasso. Finalment, els assistents van poder visitar l'exposició en qüestió, Picasso i la seva col·lecció, i aplicar tot el que havien après al llarg de la jornada.

Picasso vist per l'objectiu de Robert Doisneau

.
"Aquello importante en el arte y la cultura es tener algo que decir"
.
David G. Torres va acabar més o menys amb aquestes paraules la seva aportació etiquetada com El col·leccionisme d'art actual. I dic etiquetada perquè, tot i que al programa la seva conferència va titular-se així, Torres va anar més enllà del que és l'univers de Picasso i el món del col·leccionisme. Crític d'art i comissari d'exposicions, David G. Torres va introduir-nos en el col·leccionisme amb una ponència àgil, irònica i, sobretot, contundent sobre les vies de distribució de l'art actual, incidint en la figura del mercat i també en Internet com a nou repte de difusió de l'art pictòric. Interessat més en el contingut que no en la forma, el contradic un moment per lloar-li la veu greu i l'expressió dinàmica, sense les quals les seves paraules no haguessin tingut la força d'inculcar l'esperit crític que va saber transmetre.

Comissari d'exposicions a París, Roma, Reikjavik o a la seva Barcelona natal, Torres va començar la conferència per un dels temes més delicats de discutir en el món de l'art: el mercat. David G. Torres va exposar que el mercat de l'art, agradi com a idea o no, treballa amb el valor econòmic de les obres i, per tant, és qui n'acaba establint el seu valor artístic. Un dels problemes més preocupants pel que fa a aquest àmbit -que posteriorment van reiterar els galeristes de Osma, González i Ramon en la seva defensa de "l'amor a l'art" per damunt de la valoració monetària- és el de l'especulació (el mateix fantasma que apareix en tantes altres cares de les activitats econòmiques).
.
En aquest sentit, Torres va explicar l'especulació que es va fer als anys 80 en el mercat de l'art: personatges com Basquiat van ser sobrevalorats abans que arribessin a la trentena (Basquiat va morir als 28 anys). D'aquí en va néixer una desconfiança que es reflectiria als anys 90 amb noves manifestacions com el "Work in Progress", que anirien contra la lògica del mercat. Després d'això, a finals dels 90 es va plantejar la viabilitat de la democratització de l'art per via d'una fixació de salaris als artistes.
.
Això s'ha d'entendre en la situació de l'artista actual, viu, que com explica Torres, ja no crea obres amb l'esperança gairebé utòpica que un dia llunyà arribaran a ser exposades, sinó que l'artista actual crea l'art directament al museu i per al museu. En aquest context analitzat a finals dels 90, doncs, l'artista que és al cap i a la fi el creador és el que cobra menys dins de tot l'àmbit "artístic": comissaris, redactors de catàlegs, vigilants, serveis de neteja i, és clar, la institució museística són els qui acaben treient més benefici, i tot gràcies a l'enginy del creador.
.
És en aquest punt quan el concepte de "democratització de l'art" s'ha de matisar: si es fixa un salari als artistes, ¿tots han de cobrar el mateix? Torres diu que no: l'artista consolidat no pot cobrar el mateix que l'universitari que acaba de sortir de Belles Arts. Aleshores, ¿en base a què s'establirà una jerarquia? La resposta ve d'un cercle tancat: en funció del que dicta el mercat. És un nou exemple del peix que es mossega la cua: fins ara, l'únic que ofereix un barem artístic és el mercat, que és el que estableix els preus. "El mercado no es el más justo de los sistemas, pero es el que hay", afirma David G. Torres.
.
D'aquest debat obert, el conferenciant ens n'ofereix nous casos per a la reflexió. Torres descriu l'actitud del comissari d'art contemporani actual, que vol ser aliè al mercat: com a exemple, Manuel Borja-Villel, exdirector del MACBA i nou director del Museo Reina Sofía de Madrid, ha estat un dels que s'ha volgut situar contra el corrent de les directrius del mercat, criticant cites mercantils artístiques com ARCO o les mateixes subhastes. Però, en aquest àmbit, ¿és possible anar a contracorrent?
.
Abans cal saber que en el mercat de l'art no tot són fires o licitacions al millor postor, sinó que des de diversos criteris s'han començat a crear llistes de selecció d'artistes. Entre elles, Torres en destaca la primera, Cream, una llista on deu dels comissaris d'exposicions més influents del moment van fer el 1998 una llista amb una selecció de 100 artistes als quals valoraven especialment. I també ho anat fent Taschen, "la editorial de los libros baratos" diu Torres, que no obstant és una selecció que no compta amb el prestigi dels professionals implicats. En qualsevol cas, Cream es repetiria els anys 2000, 2003 i el passat 2007 i David G. Torres n'és força crític: "Cream fue el principio del fin, y el fin fue este verano en la documenta 12 de Kassel". I és que en la documenta 12 celebrada el 2007, més enllà de la polèmica per la presència de Ferran Adrià com a gairebé únic representant artístic de l'estat espanyol, es va plantejar un, podríem dir, "índex de continguts" que no establia cap tesi pròpia, sinó que només es presentava la mostra com una llista d'artistes, sense propòsits. Això era una conseqüència més de la "moda" de reduir l'art actual a una llista de noms.

Per entendre-ho, cal remuntar-se a una de les dependències que té la distribució de l'art com la tenen moltes coses avui dia: la influència econòmica de les grans empreses. Torres en reflexiona i diu que, malgrat esperar dels polítics una resposta que solucioni els problemes econòmics, el personatge del ministre d'economia no és qui la mou, l'economia, sinó que ho fan les corporacions i empreses que tenen el vertader poder.
.
Així mateix, relacionat amb la documenta, l'estiu del 2007 es va produir la conjunció de l'exposició de Kassel (Alemanya), la Biennale di Venezia, l'Art Basel (la fira d'art de Basilea, a Suïssa) i el Münster Skulptur (Alemanya), el que succeeix només cada deu anys (per la periodicitat de cada mostra, que és diferent) i que possibilita el que es coneix com "Grand Tour": una crida amb connotacions turístiques a tots aquells entesos en la matèria, o no, que volen matar cuatro pájaros de un tiro. Però Torres relata com, enguany, després d'aquest gran tour, els crítics i comissaris professionals van destacar de l'experiència el cansament i la feixuguesa de tants dies de mostra continuada. Per aquells que no en som professionals, pot ser una reflexió comprensible: són diversos dies de caminades llargues en passadissos de pavellons plens de noves propostes molt heterogènies, bones i no tant bones.
.
David G. Torres, però, d'aquesta resposta en treu una altra lectura. Ell la confronta amb l'entusiasme que va provocar, mesos després, l'Art Basel Miami celebrat al desembre: una de les mostres d'art més important dels Estats Units que va obtenir molt bones crítiques i cap mena de saturació entre els assistents. Davant d'això, Torres conclou que els Estats Units tornen a prendre les regnes en la mercantilització de l'art. Europa, almenys en la conjunció de les grans mostres artístiques aquest darrer 2007, no ha convençut. I, a resultes d'això, els Estats Units tornen a establir les pautes del mercat que són les de la caixa registradora. Per tant, resulta difícil anar en contra del corrent que dirigeix el mercat.

Tot i aquest panorama, les disciplines artístiques tradicionalment de museu (pintura, escultura...), no han de reduir la seva difusió al mercat convencional: cal no oblidar l'impacte d'Internet com a nou camí de distribució. Exemples com el de Radiohead i la possibilitat de descàrrega gratuïta del seu darrer treball In rainbows estan trastocant el concepte del màrqueting i de la pròpia mercantilització. I aquesta incertesa David G. Torres la llança a l'aire amb una pregunta: ¿Fins quan l'art seguirà essent un objecte de distribució exclusiu en uns moments en què les noves tecnologies ofereixen noves vies de distribució lliure a l'abast de tothom?
.

dilluns, 10 de març de 2008

Crònica d'una nit parisienne

Primer, la música.
.
.
Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot el 1967
canten Bonnie and Clyde
.
.
Un no sap què esperar-se de París la nuit. Ambient nostàlgic dels anys d'absenta i opi, filles de llavis vermells i boina desafiant amb la mirada de femmes fatales mentre sostenen una copa de vi a les mans, garçons vestits amb coll alt i americana fumant mentre filosofen amb les parets... O bé un ambient d'aquells tan autèntics sense edat ni moda que et fan sentir ben bé al mig d'una expressió cultural verídica; d'aquells que de vegades moltes obres -al cinema, a la literatura- prenen com a escenari.
.
Era al barri de la Bastille, a la Rue de la Roquette o a la Rue Lappe. El cartell del bar tenia les lletres boniques però s'embolicaven tant que costaven d'entendre. Se'n deduïa "Basticle", però abans de poder-ho comprovar els de dins que sortien a fumar a fora ja ens convidaven a entrar. Feia gràcia veure com a França compleixen tan al peu de la lletra la llei antitabac: ¿podria Godard tornar a rodar À bout de souffle o Vivre sa vie sense que Jean Paul Belmondo o Anna Karina fumessin aquells cigarros tan gruixuts en qualsevol situació?
.
El Basticle des de fora cridava l'atenció per la calidesa que desprenia el que es veia rere els vidres i, un cop dins, només passar la porta, et senties abraçat per un ambient d'aquells que et fan entrar com si ja fossis amic de l'amo. Era un local vell, mig rònec, amb colors vermellosos i empolsegats. La llum era tènue, però els parlars de la gent i el soroll el feien molt viu. Les parets, d'allò que recordo, estaven folrades amb imatges d'icones nacionals com Edith Piaf o Serge Gainsbourg, grans estampetes de Bob Marley com a Déu del bon rotllo, fotografies en blanc i negre dels personatges que es movien pel bar fetes des d'angles impossibles i dibuixos espontanis dels que s'arraconaven als bancs a beure cervesa i deixar-se anar. N'hi havia un d'El Petit Príncep que s'ho mirava tot.
.
Estava molt ple. Entraves i tothom et saludava i reia i el seu estat et feia saber que havia begut més d'un got. Els que es movien darrere la barra eren d'aquells francesos autèntics que semblen vells mariners, que riuen entre got i got de vi, que canten, que criden, que s'ho passen bé. Gairebé tots tenien cabells grisos, et cridaven rient coses que no entenies però que et feien sentir còmode. Et buscaven lloc i de seguida ja eres assegut en una taula de fusta vella, en un racó del bar, sota d'una bombeta trista i, oh, amb una cervesa de 2,5€ al davant. Merci monsieurs, perquè París és tan car...
.
La música. Cançons tradicionals, melodies àrabs que feien ballar a la gent, també Gainsbourg. Una femme amb els cabells de la "rohmeriana" Béatrice Romand semblava encantada com una serp amb la música àrab i convidava amb gestos sensuals els seus espectadors, intentant trobar una parella a qui entortolligar-se. Un dels amos s'animava i s'enfilava a una tauleta imitant la Romand, i s'aixecava fins i tot la camisa davant els riures i les palmellades dels noctàmbuls presents...
.
Alguns ens preguntaven. Barcelona, responíem. I després d'algun comentari, tornava tot a sucumbir en l'encanteri del vermell pols, la llum fosca i la música que feia fer amics. Me'n recordava d'una vegada, quan una noia portuguesa m'havia explicat que li agradava la Barceloneta perquè allà todo es muy "castisso". Doncs aquella nit al bar de Bastille, allò també era muy castisso.
.
Havíem rigut, observat, begut i parlat. Al marxar, després de dir adéus i au revoirs, saltejant la gent per sortir del petit local, un dels monsieurs assegut a la barra em va aturar. De cabells grisos i esbullats per la nit, seixanta pocs, content per la cervesa i per mantenir-se viu d'esperit, volia saber què deia la xapa que duia clavada a l'abric. Primer no ho vaig entendre i li deia adéu i tirava cap a la sortida. Però ell m'aturava i va apropar-se per llegir-me la solapa. "Suayéh grealísteh, dumandéh l'impóssiblh" (Soyez réalistes, demandez l'impossible), va llegir en veu alta i amb la veu greu i una mica distorsionada per l'alcohol. No sabia què em diria d'un lema que li podia pertànyer més a ell que no a mi la meva xapa, per bo o per dolent. Però aquella nit em vaig topar amb un dels de debò. Va somriure i va dir "j'adore". I li vaig dir adéu amb la mà i ell es va quedar content. Jo també.
.
Sortint del Basticle i d'aquell ambient tan pur francès, la nit freda va continuar fora. A dins es va quedar la calidesa d'aquella gent i aquella cultura que m'imagino com continua viva cada nit i cada nit i cada nit...
.

dimarts, 4 de març de 2008

Arte flâneur

Cuando se oye hablar de grafitis, posiblemente viene en mente -de forma inevitable- un garabato indescifrable tatuado en la persiana de un comercio viejo, en la pared de una callejuela sucia o en los vagones usados de un tren metropolitano.

Sin embargo, dentro del Arte urbano, como en todo arte, hay muchas expresiones. Y en el Arte de finales del siglo XX y el de principios del XXI, las manifestaciones urbanas tienen y han tenido un gran papel.

Hablábamos en clase sobre el impacto que tiene Banksy en el Arte pero también en la sociedad. El hecho de ser un zorro del grafiti, aunque ya a cara descubierta, aporta un punto más de morbosidad mediática al asunto. A pesar de ello y de los 15 minutos de fama warholianos, Bansky no ha dirigido sus habilidades con el manejo del spray a alimentar la idea de que el grafiti es vandalismo, sino que lo ha dado a conocer como forma de expresión provocativa que también puede tener rasgos de humor.

.

El después y el antes de Banksy, en Londres

.

Esto no es nuevo pero quizás poco conocido aquí, donde cuesta de ver los murales más elaborados que en lugares como Los Ángeles, Nueva York o San Francisco han devenido una realidad más del paisaje urbano. Herederos de la cultura pop americana y de las nuevas tendencias artísticas desarrolladas después del 45, algunos de los autores hoy ya consagrados dieron sus primeros pasos en la cultura underground. Sí, es el caso de Warhol pero también el de Jean-Michel Basquiat o Keith Haring, todos ellos precursores de la generación de los Beautiful Losers que a principios de los 90 comenzaron a buscar formas de distribución de su trabajo. Redes de galerías, publicaciones, marcas de ropa o música convergente con el estilo de vida urbano sirvieron para llenar la falta de consideración que recibían por parte de las instituciones de arte oficiales. Sólo en los últimos años es cuando parece que empieza a ser reconocido des de arriba, habiendo influenciado ya el mundo de abajo, el underground, con sus modas, su música, su cine y su ocio.

.

Un grafiti de los hermanos brasileños Os gêmeos


Después de todo, Banksy es sólo uno más de todos ellos. Ha desafiado con la intriga de su identidad y ha provocado un mayor interés por sus grafitis. Sin duda, él y todos los Beautiful Losers que lo han precedido tienen mi consideración como creadores de Arte. Siempre que, detrás de cada acto, haya un gesto, una inquietud y una finalidad que se pueda expresar de forma trabajada. No defiendo el garabato sucio que no deja de ser algo absurdo, pues se firma como si se hubiera creado algo sin haberlo hecho. Pero sí me gusta encontrar un grafiti propiamente artístico, que te hace reflexionar o sonreír, en el que se nota que detrás hay vida.

Por todo ello, pienso que es posible creer en el Arte urbano. Seguramente porque he conocido quien lo estudia de cerca y trabaja para su aceptación formal, su promoción y su sinergia más allá de las fronteras estatales. Pero no sólo es el entusiasmo que transmite hablar del arte vivo, como el cine o la música, sino que es la vitalidad y la expresividad de estos artistas lo que conduce a apreciar su trabajo como algo más que una gamberrada.

.


Uno de ellos es Miquel Barceló. El otro, Jean-Michel Basquiat.

¿Quién pinta qué?



Para saber más sobre Arte urbano, entra en Subaquatica.

dilluns, 3 de març de 2008

El bell Pavese

"Leggendo non cerchiamo idee nuove, ma pensieri già da noi pensati, che acquistano sulla pagina un suggello di conferma. Ci colpiscono degli altri le parole che risuonano in una zona già nostra -che già viviamo- e facendola vibrare ci permettono di cogliere nuovi spunti dentro di noi".

"Llegint no busquem idees noves sinó pensaments que ja hem pensat, que prenen sobre la pàgina un segell de confirmació. Ens colpeixen dels altres les paraules que ressonen en una zona ja nostra -que ja vivim- i, fent-la vibrar, ens permeten prendre noves idees dins nostre".

Cesare Pavese.



Amb l'entrada del 2008, la cultura catalana va engegar motors per celebrar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda. Però el de l'escriptora barcelonina no és l'únic centenari que la literatura europea celebra aquest any: alguns quilòmetres enllà de Barcelona, les lletres italianes recorden l'escriptor piamontès Cesare Pavese que, com Rodoreda, va néixer el 1908.


La vida de Cesare Pavese va començar el setembre de 1908 al petit poble piamontès de Santo Stefano Belbo, situat als turons de Le Langhe. Aquest paisatge amb turons de vinyes i boscos va marcar profundament a l'autor, que el va fer servir com a localització del seu paradís mitificat en diverses de les seves obres. Així mateix, la capital del Piamonte, Torino, va esdevenir l'escenari de moltes de les passejades nocturnes i reflexives d'alguns dels personatges pavesians.


Pavese va estudiar Filologia Anglesa a la Universitat de Torino i es va llicenciar el 1932 amb una tesi sobre el poeta nord-americà Walt Whitman. A partir d'aleshores, va dedicar-se a la traducció de nombrosos escriptors nord-americans com Sherwood Anderson, Herman Melville, John Dos Passos o Hemingway, i a escriure crítica literària.

El seu nom va constar entre els dels fundadors de l'editorial torinesa Einaudi, una de les cases editorials més importants del país. El 1935 els seus escrits antifeixistes a la revista Cultura el van dur a la presó al sud de la península, a Calàbria. Un any després, Cesare va retornar a Torino i va publicar el llibre de poesia Lavorare stanca ("Treballar cansa"). Durant la Segona Guerra Mundial, Pavese va refugiar-se amb la seva germana a Serralunga di Crea i, en acabar-se, va inscriure's al Partit Comunista Italià (PCI).

Durant la dècada dels 40, Pavese va escriure obres de poesia i novel·la. Entre elles hi ha les novel·les Il compagno ("El company", 1947), La bella estate ("El bell estiu", 1949), La luna e i falò ("La lluna i les fogueres", 1950), o el poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que esdevindrà un símbol en la seva obra. Així mateix, Tra donne sole ("Entre dones soles") -dins de La Bella Estate- serà el relat a partir del qual Michelangelo Antonioni rodarà Las Amigas (1955).

Però la figura i el sentit de la literatura pavesiana segurament no s'entendrien de la mateixa manera sense el final de la història. Pavese, havent patit repetides crisis depresives i pel desengany amorós amb l'actriu nord-americana Constance Dowling, es va suicidar el 27 d'agost de 1950 en una habitació de l'Hotel Roma e Rocca Cavour, a Torino. L'escriptor tenia 42 anys i se n'anava per sempre a Le Langhe, com havia fet tantes vegades en les pàgines que deixava escrites.

.


.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
(Verrà la morte e avrà i tuoi occhi)

per blocsdelletres

.

Pavese va escriure sobre el record dels temps passats, sobre els estius a Santo Stefano, als turons, a Torino, a Roma. Quan un llegeix Pavese, entra en el món de la nostàlgia del passat que es barreja amb una sensació d'eternitat. Els records de Pavese sintonitzen amb els del lector i fa que prenguin la mateixa intensitat. A un li pot semblar d'haver viscut els estius joves de l'autor: als turons de nit, com a El diable als turons; al poble retrobat, com a La lluna i les fogueres; a les tardes al cafè, com a El bell estiu.

És un passat que Cesare Pavese mitifica i que lliga sempre amb els estius, quan tot és alegre i és màgic. A El company, el personatge de Paolo diu: "L'estiu a Roma no s'acaba mai. Aquelles nits tan curtes duraven per sempre". I el lector s'ho creu perquè si comprèn Pavese és perquè ell, probablement, també ho sent. Pavese es canalitza en els seus personatges que alhora el lliguen amb l'ànima del lector, perquè la roba, te la roba: l'Amelio, el Paolo, la Linda, el Carletto, la Ginia, el Guido, l'Amelia, el Nuto, el Pieretto... Ells són Pavese i són tu, si els sents de prop.

.

"En aquells temps sempre era festa. N'hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per a tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nits, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperaven que passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssiu continuar caminant, caminant, fins als prats i més enllà dels turons. "Esteu sanes, sou joves -deien-, sou unes nenes i no teniu senderi; es comprèn". I fins una d'elles, la Tina, que havia sortit coixa de l'hospital i a casa seva no tenia per a menjar, també reia per no res, i un vespre, trotant darrere les altres, s'havia aturat i s'havia posat a plorar perquè dormir era una bestiesa i robava temps a l'alegria".

"Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre, i, a la Ginia, li semblava que abans no havia entes mai què era l'estiu, tan bonic com era de sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviaria l'estació, passaria alguna cosa".

El bell estiu (escrit el 1940)

.

.

"En les profunditats de l'hivern he après a la fi

que dins meu hi ha un estiu invencible"

Albert Camus
.