El 1956 va néixer el Festival de la Canción de Eurovisión i Espanya hi va participar per primer cop el 1961, amb l'actuació de Conchita Bautista. Després de més mig segle de festival, al 2008, Eurovisión ja no manté la rellevància ni el sentit que tenia als seus inicis. Quan la televisió oferia una programació no gaire estimulant, s'entén que aquest concurs musical es tingués com un dels esdeveniments de l'any que aplegava famílies davant el televisor. A finals dels anys 50, que a través d'un vidre es pogués veure un programa que estaven veient al mateix temps altres països d'Europa i que, per tant, establia una interconnexió entre ells, m'imagino que devia fer gràcia. Europa vivia la postguerra i Espanya encara estava sotmesa al franquisme; per això, un esdeveniment que reunia països i persones per motius d'oci i alegria sense connotacions bèl·liques tenia el seu sentit. Així mateix, les costes espanyoles encara no s'havien obert al turisme de pit, cuixa i bikini o tot just començaven a fer-ho, així que un festival que acostava el sud amb el nord i l'est amb l'oest també servia perquè Europa mateixa es comencés a conèixer a si mateixa.
Tot aquest sentit que m'imagino que va tenir Eurovisión, avui dia ja és gairebé nul. I dic avui dia com podria dir fa deu anys: fins a l'aparició del fenomen Operación Triunfo, poca gent continuava mirant-se el festival. Si bé en uns inicis podia apreciar-se la diversitat cultural entre els països, en els darrers anys la majoria han adoptat ritmes pop i rock i han abandonat les seves llengües per cantar cançons en anglès: la globalització també ha arribat a Eurovisión.
Partint d'aquest context, aquests dies Rodolfo Chikilicuatre és notícia. La cançó que representarà a Eurovisión, el Chiki-Chiki, composta per Pedro Guerra i Santiago Segura, competirà, entre d'altres, amb el ninot d'un gall cantant que representarà Irlanda al festival. Amb representants com aquests, Eurovisión s'està convertint en un aparador d'excentricitat per demostrar aviam qui la fa més grossa: en aquest sentit, cal recordar que el 2006 el grup finlandès Lordi guanyava el festival amb una indumentària vikinga pròxima a l'estètica de Freddy Krueger.
Però... i què? Quina importància té avui dia el que passi al plató de vidres i llums de neó d'Eurovisión? Per què ens alegrem o ens escaldalitzem tant en funció de qui representi Espanya en aquest festival? Potser pensem "què en pensaran de nosaltres"? La veritat, a mi que Irlanda presenti un gall que canta no em fa canviar la idea que tinc del país... precisament perquè, estant al 2008, no ens hem de basar en festivals com aquests per tenir una idea de com són les europes d'Europa. Senzillament, crec és el reflex d'un tipus d'oci i programa televisiu que connecta amb els gustos d'una part de la societat, com a uns altres els poden agradar els programes de divulgació o les telenovel·les de després de dinar. Amb la diferència que esquitxa una mica més a tot el país amb això d'haver de buscar un representant.
A Rodolfo Chikilicuatre se l'ha titllat de personatge friki. Personalment, no crec que sigui friki: considero friki tota la pols que va aixecar Operació Triunfo amb tots els fans del programa, però Chikiliquatre és més aviat un cutre i hortera intencionat, fill d'una paròdia ideada pels d'El Terrat per riure's del reaggetton com en el seu moment van riure's dels quillos amb el Neng. La gràcia és la mateixa que va provocar Edu Soto amb el Qué pasa, neng: la paròdia fa riure als que no agrada el reaggetton com també als qui sí que el ballen. La crítica passa per damunt de les al·lusions i esdevé autocrítica amb gràcia.
Saber que el personatge de David Fernández anirà a Eurovisión pot sobtar més o menys però, després de reflexionar-hi, no crec que s'hagi de prendre amb tanta importància. Eurovisión avui dia és el que és, tot i que potser després d'Operación Triunfo s'ha sobrevalorat. En qualsevol cas, més que una victòria de Chikilicuatre per damunt dels altres candidats, jo ho considero més aviat un triomf personal d'El Terrat i la colla del Buenafuente, que des que van sortir de l'ou de TV3 han aconseguit un èxit força inesperat. Amb un gag d'humor com el que feien a Una altra cosa amb el Carlitos, la influència de l'humor dels d'El Terrat ha aconseguit portar una broma a un concurs tan solemne com Eurovisión. Segurament, David Fernández, que a Una altra cosa de TV3 ja es transformava en personatges com Narcís Reyerta o el Gilipollas, no s'ho deu ni creure.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada