Dels suplements culturals de la premsa espanyola, aquells que més he fullejat i llegit han estat els d’El Periódico de Catalunya, l’Avui i El País.
Ha estat en aquest ordre en què he anat descobrint la manera de tractar la cultura des dels mitjans escrits espanyols. En primer lloc, els d’El Periódico i l’Avui perquè fins fa un temps eren els diaris que sempre havia vist a casa: eren els que el meu avi comprava perquè deia que tenien la lletra gran i que així li eren més fàcils de llegir. Amb tot, ell sempre desconfiava del que deien els mitjans i em recordava sovint que quan era jove el noi que venia els diaris, a l’estil ¡Extra, extra!, cridava: “¡La verdad de hoy, la mentira de mañana!”. Per això, sempre m’advertia que no m’havia de creure res del que deien, i quan vaig començar Periodisme em va dir que els nous de la professió hauríem de canviar això.
Explicada l’anècdota, salto al propi criteri i em decanto per destacar el d’El País, Babelia. Amb tot, més enllà dels acords empresarials i personals que tots ells mantenen a l’hora de publicar sobre un autor, una editorial o qualsevol manifestació cultural -tal i com reconeixia el director del suplement de l’Avui, David Castillo, en una entrevista que vam fer-li l’any passat-, ara em vull limitar a comentar les característiques aparents que destacaria de cadascun d’ells.
Començant amb El Periódico, el suplement actual és l'Exit. Dels que he esmentat, aquest és el més fluix: tot i tractar els esdeveniments culturals amb un llenguatge planer i a l’abast de tots els públics -com vam poder determinar en el treball de l’assignatura d’Edició en Premsa al primer semestre-, és massa poc ambiciós i barreja la cultura amb l’oci de tal manera que el fa esdevenir bastant pobre a nivell didàctic. A més, el seu disseny en format revista és bastant carregat: això acaba cansant la vista i rebaixa el plaer de gaudir llegint.
Pel que fa a l’Avui, el suplement és Cultura, amb un nom un tant fàcil allunyat de l’originalitat i els bonics jocs que es poden fer amb les paraules. Cal, però, destacar que darrerament ha millorat el disseny i que aquest ha esdevingut més net, auster i polit, acostant-se fins i tot al disseny de la premsa d’elit. És un suplement que qualificaria amb força més nota que l’anterior però que, en general, de vegades peca de casolanitat -en el sentit de quedar-se a casa, a Catalunya- i que es manté en una plantilla de gairebé estàtics col·laboradors.
Finalment, Babelia. D’entre els dels tres diaris, aquest és un suplement amb un contingut més internacional -com el del propi diari- que ofereix articles complets i exhaustius. La selecció de temes actuals i atemporals fa que la seva vida no s’acabi d’avui per demà, i que puguis llegir-lo amb tranquil·litat durant més d’una jornada. Les seves peces poden acostar-te més enllà de la pura notícia oferint-te un coneixement més ampli sobre el mateix tema. En aquest sentit, penso en un tema que fa algunes setmanes va treure en portada: era sobre la pel·lícula 4 meses, 3 semanas, 2 días del romanès Cristian Mungiu que tracta l’avortament il·legal sota la dictadura de Ceausescu. De moment no he vist el film, però els reportatges que Babelia publicava em van portar més enllà de la pel·lícula i em van explicar el drama que moltes dones van viure i morir durant aquells 24 anys a Romania.
Tot i així, sí que és veritat que desanima veure l'ús comercial que PRISA fa del suplement (vegi's grup editorial Santillana). I llegir els petits anuncis que el mateix diari s'autopublica venent la quantitat de lectors que té Babelia com a crida als anunciants. Però per damunt d’això -que s’ha de tenir en compte-, també cal apreciar la qualitat de la resta dels continguts quan un mitjà els té. En uns anys en què la cultura general de la societat no gaudeix de la millor salut, l’existència de mitjans a l’abast de gairebé tothom que intentin difondre la cultura amb certa dignitat crec que mereix ser valorada.
A tot això, però, afegir que mai s’ha de perdre l’esperit crític: no ens hem de conformar amb el que tenim, sinó que hem d’emmirallar-nos en les quimeres per avançar i millorar. I això, segurament, és el que comença a estar al nostre abast.
En fi, com deia Darwin, l’evolució està en el canvi.
Ha estat en aquest ordre en què he anat descobrint la manera de tractar la cultura des dels mitjans escrits espanyols. En primer lloc, els d’El Periódico i l’Avui perquè fins fa un temps eren els diaris que sempre havia vist a casa: eren els que el meu avi comprava perquè deia que tenien la lletra gran i que així li eren més fàcils de llegir. Amb tot, ell sempre desconfiava del que deien els mitjans i em recordava sovint que quan era jove el noi que venia els diaris, a l’estil ¡Extra, extra!, cridava: “¡La verdad de hoy, la mentira de mañana!”. Per això, sempre m’advertia que no m’havia de creure res del que deien, i quan vaig començar Periodisme em va dir que els nous de la professió hauríem de canviar això.
Explicada l’anècdota, salto al propi criteri i em decanto per destacar el d’El País, Babelia. Amb tot, més enllà dels acords empresarials i personals que tots ells mantenen a l’hora de publicar sobre un autor, una editorial o qualsevol manifestació cultural -tal i com reconeixia el director del suplement de l’Avui, David Castillo, en una entrevista que vam fer-li l’any passat-, ara em vull limitar a comentar les característiques aparents que destacaria de cadascun d’ells.
Començant amb El Periódico, el suplement actual és l'Exit. Dels que he esmentat, aquest és el més fluix: tot i tractar els esdeveniments culturals amb un llenguatge planer i a l’abast de tots els públics -com vam poder determinar en el treball de l’assignatura d’Edició en Premsa al primer semestre-, és massa poc ambiciós i barreja la cultura amb l’oci de tal manera que el fa esdevenir bastant pobre a nivell didàctic. A més, el seu disseny en format revista és bastant carregat: això acaba cansant la vista i rebaixa el plaer de gaudir llegint.
Pel que fa a l’Avui, el suplement és Cultura, amb un nom un tant fàcil allunyat de l’originalitat i els bonics jocs que es poden fer amb les paraules. Cal, però, destacar que darrerament ha millorat el disseny i que aquest ha esdevingut més net, auster i polit, acostant-se fins i tot al disseny de la premsa d’elit. És un suplement que qualificaria amb força més nota que l’anterior però que, en general, de vegades peca de casolanitat -en el sentit de quedar-se a casa, a Catalunya- i que es manté en una plantilla de gairebé estàtics col·laboradors.
Finalment, Babelia. D’entre els dels tres diaris, aquest és un suplement amb un contingut més internacional -com el del propi diari- que ofereix articles complets i exhaustius. La selecció de temes actuals i atemporals fa que la seva vida no s’acabi d’avui per demà, i que puguis llegir-lo amb tranquil·litat durant més d’una jornada. Les seves peces poden acostar-te més enllà de la pura notícia oferint-te un coneixement més ampli sobre el mateix tema. En aquest sentit, penso en un tema que fa algunes setmanes va treure en portada: era sobre la pel·lícula 4 meses, 3 semanas, 2 días del romanès Cristian Mungiu que tracta l’avortament il·legal sota la dictadura de Ceausescu. De moment no he vist el film, però els reportatges que Babelia publicava em van portar més enllà de la pel·lícula i em van explicar el drama que moltes dones van viure i morir durant aquells 24 anys a Romania.
Tot i així, sí que és veritat que desanima veure l'ús comercial que PRISA fa del suplement (vegi's grup editorial Santillana). I llegir els petits anuncis que el mateix diari s'autopublica venent la quantitat de lectors que té Babelia com a crida als anunciants. Però per damunt d’això -que s’ha de tenir en compte-, també cal apreciar la qualitat de la resta dels continguts quan un mitjà els té. En uns anys en què la cultura general de la societat no gaudeix de la millor salut, l’existència de mitjans a l’abast de gairebé tothom que intentin difondre la cultura amb certa dignitat crec que mereix ser valorada.
A tot això, però, afegir que mai s’ha de perdre l’esperit crític: no ens hem de conformar amb el que tenim, sinó que hem d’emmirallar-nos en les quimeres per avançar i millorar. I això, segurament, és el que comença a estar al nostre abast.
En fi, com deia Darwin, l’evolució està en el canvi.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada