dilluns, 10 de març del 2008

Crònica d'una nit parisienne

Primer, la música.
.
.
Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot el 1967
canten Bonnie and Clyde
.
.
Un no sap què esperar-se de París la nuit. Ambient nostàlgic dels anys d'absenta i opi, filles de llavis vermells i boina desafiant amb la mirada de femmes fatales mentre sostenen una copa de vi a les mans, garçons vestits amb coll alt i americana fumant mentre filosofen amb les parets... O bé un ambient d'aquells tan autèntics sense edat ni moda que et fan sentir ben bé al mig d'una expressió cultural verídica; d'aquells que de vegades moltes obres -al cinema, a la literatura- prenen com a escenari.
.
Era al barri de la Bastille, a la Rue de la Roquette o a la Rue Lappe. El cartell del bar tenia les lletres boniques però s'embolicaven tant que costaven d'entendre. Se'n deduïa "Basticle", però abans de poder-ho comprovar els de dins que sortien a fumar a fora ja ens convidaven a entrar. Feia gràcia veure com a França compleixen tan al peu de la lletra la llei antitabac: ¿podria Godard tornar a rodar À bout de souffle o Vivre sa vie sense que Jean Paul Belmondo o Anna Karina fumessin aquells cigarros tan gruixuts en qualsevol situació?
.
El Basticle des de fora cridava l'atenció per la calidesa que desprenia el que es veia rere els vidres i, un cop dins, només passar la porta, et senties abraçat per un ambient d'aquells que et fan entrar com si ja fossis amic de l'amo. Era un local vell, mig rònec, amb colors vermellosos i empolsegats. La llum era tènue, però els parlars de la gent i el soroll el feien molt viu. Les parets, d'allò que recordo, estaven folrades amb imatges d'icones nacionals com Edith Piaf o Serge Gainsbourg, grans estampetes de Bob Marley com a Déu del bon rotllo, fotografies en blanc i negre dels personatges que es movien pel bar fetes des d'angles impossibles i dibuixos espontanis dels que s'arraconaven als bancs a beure cervesa i deixar-se anar. N'hi havia un d'El Petit Príncep que s'ho mirava tot.
.
Estava molt ple. Entraves i tothom et saludava i reia i el seu estat et feia saber que havia begut més d'un got. Els que es movien darrere la barra eren d'aquells francesos autèntics que semblen vells mariners, que riuen entre got i got de vi, que canten, que criden, que s'ho passen bé. Gairebé tots tenien cabells grisos, et cridaven rient coses que no entenies però que et feien sentir còmode. Et buscaven lloc i de seguida ja eres assegut en una taula de fusta vella, en un racó del bar, sota d'una bombeta trista i, oh, amb una cervesa de 2,5€ al davant. Merci monsieurs, perquè París és tan car...
.
La música. Cançons tradicionals, melodies àrabs que feien ballar a la gent, també Gainsbourg. Una femme amb els cabells de la "rohmeriana" Béatrice Romand semblava encantada com una serp amb la música àrab i convidava amb gestos sensuals els seus espectadors, intentant trobar una parella a qui entortolligar-se. Un dels amos s'animava i s'enfilava a una tauleta imitant la Romand, i s'aixecava fins i tot la camisa davant els riures i les palmellades dels noctàmbuls presents...
.
Alguns ens preguntaven. Barcelona, responíem. I després d'algun comentari, tornava tot a sucumbir en l'encanteri del vermell pols, la llum fosca i la música que feia fer amics. Me'n recordava d'una vegada, quan una noia portuguesa m'havia explicat que li agradava la Barceloneta perquè allà todo es muy "castisso". Doncs aquella nit al bar de Bastille, allò també era muy castisso.
.
Havíem rigut, observat, begut i parlat. Al marxar, després de dir adéus i au revoirs, saltejant la gent per sortir del petit local, un dels monsieurs assegut a la barra em va aturar. De cabells grisos i esbullats per la nit, seixanta pocs, content per la cervesa i per mantenir-se viu d'esperit, volia saber què deia la xapa que duia clavada a l'abric. Primer no ho vaig entendre i li deia adéu i tirava cap a la sortida. Però ell m'aturava i va apropar-se per llegir-me la solapa. "Suayéh grealísteh, dumandéh l'impóssiblh" (Soyez réalistes, demandez l'impossible), va llegir en veu alta i amb la veu greu i una mica distorsionada per l'alcohol. No sabia què em diria d'un lema que li podia pertànyer més a ell que no a mi la meva xapa, per bo o per dolent. Però aquella nit em vaig topar amb un dels de debò. Va somriure i va dir "j'adore". I li vaig dir adéu amb la mà i ell es va quedar content. Jo també.
.
Sortint del Basticle i d'aquell ambient tan pur francès, la nit freda va continuar fora. A dins es va quedar la calidesa d'aquella gent i aquella cultura que m'imagino com continua viva cada nit i cada nit i cada nit...
.

1 comentari:

Ma.Ri.Na. ha dit...

:)

Resulta curiós tot plegat. Per moments, vaig tenir la sensació que escapàvem de la nostra petita realitat per entrar a la realitat d’uns personatges que semblava que haguessin traspassat les pantalles de cinema tot envaint el centre parisenc. Una barreja entre el surrealisme de Jeunet i l’estranya quotidianitat de Rohmer va anar construint, a poc a poc, una nuit plena de reflexions al voltant de la vida, els viatges, l’amistat, l’amor o la bogeria a mig camí entre un francès catalanitzat, un català mig francès i un peu d’espagnol.

Segurament, no cal que els pubs i discoteques tanquin a les sis de la matinada per fer al•lusió i retre un petit homenatge a Hemingway per exclamar, sense embuts, que París era una fiesta… Va, i no ens oblidarem de Vila-Matas quan diu allò de què París no se acaba nunca

Les casualitats tornen a envoltar-nos, mon amie. Precisament ara anava a escriure quelcom sobre París quan he topat amb la teva crònica. Ara bé, no des de la mateixa òptica que tu.

Soyez réalistes, demandez l'impossible.