El bell Pavese

"Leggendo non cerchiamo idee nuove, ma pensieri già da noi pensati, che acquistano sulla pagina un suggello di conferma. Ci colpiscono degli altri le parole che risuonano in una zona già nostra -che già viviamo- e facendola vibrare ci permettono di cogliere nuovi spunti dentro di noi".

"Llegint no busquem idees noves sinó pensaments que ja hem pensat, que prenen sobre la pàgina un segell de confirmació. Ens colpeixen dels altres les paraules que ressonen en una zona ja nostra -que ja vivim- i, fent-la vibrar, ens permeten prendre noves idees dins nostre".

Cesare Pavese.

Amb l'entrada del 2008, la cultura catalana va engegar motors per celebrar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda. Però el de l'escriptora barcelonina no és l'únic centenari que la literatura europea celebra aquest any: alguns quilòmetres enllà de Barcelona, les lletres italianes recorden l'escriptor piamontès Cesare Pavese que, com Rodoreda, va néixer el 1908.

La vida de Cesare Pavese va començar el setembre de 1908 al petit poble piamontès de Santo Stefano Belbo, situat als turons de Le Langhe. Aquest paisatge amb turons de vinyes i boscos va marcar profundament a l'autor, que el va fer servir com a localització del seu paradís mitificat en diverses de les seves obres. Així mateix, la capital del Piamonte, Torino, va esdevenir l'escenari de moltes de les passejades nocturnes i reflexives d'alguns dels personatges pavesians.

Pavese va estudiar Filologia Anglesa a la Universitat de Torino i es va llicenciar el 1932 amb una tesi sobre el poeta nord-americà Walt Whitman. A partir d'aleshores, va dedicar-se a la traducció de nombrosos escriptors nord-americans com Sherwood Anderson, Herman Melville, John Dos Passos o Hemingway, i a escriure crítica literària.

El seu nom va constar entre els dels fundadors de l'editorial torinesa Einaudi, una de les cases editorials més importants del país. El 1935 els seus escrits antifeixistes a la revista Cultura el van dur a la presó al sud de la península, a Calàbria. Un any després, Cesare va retornar a Torino i va publicar el llibre de poesia Lavorare stanca ("Treballar cansa"). Durant la Segona Guerra Mundial, Pavese va refugiar-se amb la seva germana a Serralunga di Crea i, en acabar-se, va inscriure's al Partit Comunista Italià (PCI).

Durant la dècada dels 40, Pavese va escriure obres de poesia i novel·la. Entre elles hi ha les novel·les Il compagno ("El company", 1947), La bella estate ("El bell estiu", 1949), La luna e i falò ("La lluna i les fogueres", 1950), o el poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que esdevindrà un símbol en la seva obra. Així mateix, Tra donne sole ("Entre dones soles") -dins de La Bella Estate- serà el relat a partir del qual Michelangelo Antonioni rodarà Las Amigas (1955).

Però la figura i el sentit de la literatura pavesiana segurament no s'entendrien de la mateixa manera sense el final de la història. Pavese, havent patit repetides crisis depresives i pel desengany amorós amb l'actriu nord-americana Constance Dowling, es va suicidar el 27 d'agost de 1950 en una habitació de l'Hotel Roma e Rocca Cavour, a Torino. L'escriptor tenia 42 anys i se n'anava per sempre a Le Langhe, com havia fet tantes vegades en les pàgines que deixava escrites.

.

.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
(Verrà la morte e avrà i tuoi occhi)

per blocsdelletres

.

Pavese va escriure sobre el record dels temps passats, sobre els estius a Santo Stefano, als turons, a Torino, a Roma. Quan un llegeix Pavese, entra en el món de la nostàlgia del passat que es barreja amb una sensació d'eternitat. Els records de Pavese sintonitzen amb els del lector i fa que prenguin la mateixa intensitat. A un li pot semblar d'haver viscut els estius joves de l'autor: als turons de nit, com a El diable als turons; al poble retrobat, com a La lluna i les fogueres; a les tardes al cafè, com a El bell estiu.

És un passat que Cesare Pavese mitifica i que lliga sempre amb els estius, quan tot és alegre i és màgic. A El company, el personatge de Paolo diu: "L'estiu a Roma no s'acaba mai. Aquelles nits tan curtes duraven per sempre". I el lector s'ho creu perquè si comprèn Pavese és perquè ell, probablement, també ho sent. Pavese es canalitza en els seus personatges que alhora el lliguen amb l'ànima del lector, perquè la roba, te la roba: l'Amelio, el Paolo, la Linda, el Carletto, la Ginia, el Guido, l'Amelia, el Nuto, el Pieretto... Ells són Pavese i són tu, si els sents de prop.

.

"En aquells temps sempre era festa. N'hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per a tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nits, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperaven que passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssiu continuar caminant, caminant, fins als prats i més enllà dels turons. "Esteu sanes, sou joves -deien-, sou unes nenes i no teniu senderi; es comprèn". I fins una d'elles, la Tina, que havia sortit coixa de l'hospital i a casa seva no tenia per a menjar, també reia per no res, i un vespre, trotant darrere les altres, s'havia aturat i s'havia posat a plorar perquè dormir era una bestiesa i robava temps a l'alegria".

"Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre, i, a la Ginia, li semblava que abans no havia entes mai què era l'estiu, tan bonic com era de sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviaria l'estació, passaria alguna cosa".

El bell estiu (escrit el 1940)

.

.

"En les profunditats de l'hivern he après a la fi

que dins meu hi ha un estiu invencible"

Albert Camus
.