dimecres, 23 d’abril de 2008

Freedom, man

.

George Hanson: You know, this used to be a helluya good country. I can't understand what's gone wrong with it.

Billy: Man, everybody got chicken, that's what happened. Hey, we can't even get into like, a second-rate hotel, I mean, a second-rate motel, you dig? They think we're gonna cut their throat or somethin'. They're scared, man.

George Hanson: They're not scared of you. They're scared of what you represent to 'em.

Billy: Hey, man. All we represent to them, man, is somebody who needs a haircut.

George Hanson: Oh, no. What you represent to them is freedom.

Billy: What the hell is wrong with freedom? That's what it's all about.

George Hanson: Oh, yeah, that's right. That's what's it's all about, all right. But talkin' about it and bein' it, that's two different things. I mean, it's real hard to be free when you are bought and sold in the marketplace. Of course, don't ever tell anybody that they're not free, 'cause then they're gonna get real busy killin' and maimin' to prove to you that they are. Oh, yeah, they're gonna talk to you, and talk to you, and talk to you about individual freedom. But they see a free individual, it's gonna scare 'em.

Billy: Well, it don't make 'em runnin' scared.

George Hanson: No, it makes 'em dangerous.

.

Recollint l'essència beat de On the road (1957) de Jack Kerouac i també d'altres emblemes de la cultura nord-americana, el 1969 Peter Fonda dirigia i protagonitzava Easy Rider amb Dennis Hopper i Jack Nicholson com a companys de repartiment.

Fonda presenta una road movie en què es planteja la llibertat de l'individu en la societat conservadora americana. Tot plegat, entre comunes hippies, sexe i droga, amb unes escenes que mostren tant el comportament purità i retrògrad de l'interior americà com el de l'alliberament dels 60 que vol practicar l'American Dream.

Fotogrames cosits a base de flaixos i moments d'al·lucinació donen un caràcter propi al film, del qual se n'han aprofitat símbols com el que pren BMW d'algunes escenes per la publicitat de ¿Te gusta conducir? El braç, que voleia seguint l'horitzó mentre l'altre condueix...

.

A tot això, veient els paisatges verídics de l'Amèrica profunda, ¿qui no es perdria per l'oest americà en un road trip individual?

2 comentaris:

Tomás ha dit...

Entranyable i devastador esbós del preu de la veritable individualitat, aquella que va més enllà de la negació d’un ordre. La road movie per excel•lència, un viatge de conscienciació on neix una rebel•lió silent i pacifica. “El que quiere nacer tiene que destruir el mundo”, deia Demian de Hesse. El film ho contradiu. La superació d’una moral, l’alliberament de les pors mundanes, insignificants i amb excessiu pes, l’afirmació de la plena personalitat. I la música, mitjà pel•lícula. Steppenwolf i el tema de The Band que has posat: “"Hey, Mister, can you tell me, where a man might find a bed?". Excitables les seqüències oníriques/surrealistes del cementiri, colpidores i alienes a l’estil narratiu de tot el film, paranoiques, pur LSD fílmic.

Easy Rider - On the Road – The Americans (Robert Frank)

Tomàs

Ma.Ri.Na. ha dit...

Tu,

potser totes dues anhelàvem un road trip individual el dia que vam descobrir que havíem començat a llegir On the road alhora, sense haver-ne parlat mai abans. I em sembla que encara l'anhelem... Crec recordar que, a més, va ser el dia que vam descobrir que érem filles de Gràcia, és a dir, que havíem iniciat el camí vital al mateix lloc.

La no-socialització d'avui no te la perdono, eh! Necessito surrealisme noctàmbul-ocio-intel·lectual-paranoic ja!


Confusa Ma.