diumenge, 20 d’abril de 2008

Ni pebrot, ni tomàquet, ni Mejilde

Metàfora absurda. No m’agrada el pebrot ni el tomàquet. Si fos cuinera i tingués un restaurant, en el menjador no se servirien plats amb pebrot ni amb tomàquet. Potser així tindria menys clients i marxarien a la competència, però jo apreciaria feliç als que tampoc els agrada el pebrot i el tomàquet i a aquells que saben viure sense menjar-ne algun cop.

Se’ns demana que escriguem sobre el Risto Mejilde. Se suposa que els periodistes han de saber una mica de tot, però com a persones també tenim gustos, afinitats i criteri. I a mi no m’agrada haver de parlar de Mejilde.

Si no m’agrada haver-ne de parlar, tot i que al final amb aquest escrit ho estic fent, és perquè no em sembla que sigui un personatge digne de tenir una valoració cultural i que comentant-lo estiguem alimentant el seu protagonisme. Senzillament, no m'interessa. Em sembla més un personatge de societat d’aquells que s’apropen a temes del Cor; d’aquells que potser demà passat ens diran que ha tingut un idil·li amb la Pantoja. Però, ei, aquesta és la meva opinió en la meva idea de cultura i potser se m’escapen algunes coses del senyor Mejilde que no sé...

Jo no vaig mirar Operación Triunfo i no sé exactament d’on va sortir el Risto ni per què. Evidentment, en vaig sentir a parlar i tinc la seva imatge de xulo piscines en versió intel·lectual al cap. És clar que me’n podria documentar, com vaig fer amb el post d’Eurovisión, però és que no em ve de gust. Preferiria que des de la carrera se’ns incentivés a tractar una altra mena de temes i, si ens hem de trobar pals, ja vindran el dia que en la pàgina del diari en què treballem primi més publicar sobre Mejilde que sobre Miró, per exemple.

Potser il·lusionant-nos amb Miró abans que amb Mejilde, els futurs periodistes viurem enganyats. M’és igual. I de fet, torno a la meva estimada cita de Darwin: “L’evolució està en el canvi”. Potser si la nova generació de periodistes puja il·lusionada, fa pressió i aconsegueix canviar alguna cosa. O potser no, però ara que comencem no ens hem de resignar.

En fi, que de tots els temes plantejats a classe hagués preferit que se’ns hagués demanat comentar-ne un altre. O animar-nos i valorar-nos en el fet de ser una mica freelances.

3 comentaris:

Ma.Ri.Na. ha dit...

Ja ho hem parlat en alguna ocasió i estic totalment d'acord amb això que exposes. De fet, amb entrades parlant del tal Mejide no fem més que alimentar la polèmica que s'intenta buscar al voltant de personatges com aquest. I és que, per a molts, la cultura no té res a veure amb això. En Mejide és espectacle i prou. I contribuir a l'espectacularització de valors tan indesitjables com els que suscita gent com ell és depravant.

Jo he perdut l'interès a seguir escrivint en un blog on m'he vist semi-obligada a penjar el vídeo del Chiquiliquatre. L'embruta i no mola gens. Me n'alegro que tu segueixis escrivint posts interessantíssims al voltant d'allò que realment t'agrada.

Tot un luxe deambular pel teu blog.

Tomás ha dit...

Ens diuen que no hem de donar l’esquena a la societat com si aquesta fos lliure, com si prengués decisions sense cap tipus de coerció. Si ho fem se’ns diu elitistes. Algun post-modernista m’atacarà amb allò de que viure es sentir-se fatalment obligat a exercir la llibertat i que fins i tot en l’abandonament hem decidit no decidir. D’acord, jo he decidit escombrar el tema, doncs si no som capaços de prendre aquestes decisions ara, atemorits per una miserable nota, no les prendrem mai. Molt menys a una redacció on et guanyes el pa i un estil de vida. En aquest sentit la universitat actua com a motlle i periodisme és la gran factoria. La carrera de la vergonya i no només pel pla d'estudi i alguns docents, sinó per nosaltres.

En comptes d’enriquir-nos amb els temes que cadascú escull lliurement ens trobem amb una quarantena de blogs sota un mateix patró, i per rematar-ho amb els mateixos criteris de l’agenda-setting cultural dels diaris. Estudiem periodisme o publicitat? Lo més greu de tot plegat és que a sobre ens donen la recepta teòrica per contrarestar tot aquest dirigisme i a ningú li fa efecte. Llisca cap avall. Ens parlen de clans culturals justament persones que han convertit la universitat en un conjunt de clans i no pas en un espai de diàleg.

Què serà demà? Afegir més rebombori al proper èxit del Zafón, en comptes de parlar sobre aquells petits esdeveniments culturals que tenen lloc a la nostra ciutat? Semblem Buenafuentes, personatges sense gràcia cruspits per les novetats. Endavant, continuem modelant la cultura, omplint el google d’entrades d’aquest personatge que sembla que ha escrit un llibre. Conegut per deixar en ridícul joves immadurs i bojos per la fama? Aquest noi és llicenciat en direcció d'empreses i docent d'una escola adscrita a la UPF.

En un context cultural on només importa que se’n parli, bé o malament, el silenci és la millor resposta.

Tomàs

Old Boy ha dit...

Ja ho heu dit tot. Tot el que pugui aportar, seran nimietats.

Jo no parlaré sobre aquest determinat personatge, malgrat l'opinió que en pugui tenir sigui menys aculturalitzadora (vers la seva figura) que la que heu exposat.

Visca el surrealisme i el nihilisme, per exemple!