ART: butxaques, excèntrics, signatures... ¿amor?

Peggy Guggenheim a Venècia

Fent de flanêur virtual i passejant per Internet he trobat una frase anònima que diu "les obres mestres de l'art tenen als rics com a esposos, però als pobres com a amants". M'agradaria reflexionar-hi.

A finals del segle XIX, com a rebuig de l'Academicisme, sorgeixen dos grups d'artistes que trencaran amb els cànons clàssics establerts fins aleshores: el Simbolisme i l'Impressionisme esdevindran els motors de tota la maquinària artística posterior que canviarà la història de l'art. És en aquest context quan cal fixar l'inici de la mercantilització de l'art, concretament en l'etapa impressionista: si bé els simbolistes havien utilitzat revistes i publicacions com a mitjà de distribució de les seves propostes, serà el paper que jugaran els marxants amb l'impressionisme com a promotors dels artistes quan l'objecte d'art començarà a adquirir un valor mercantil.

Paul Durand-Ruel, Ambroise Vollard o la mecenes Gertrude Stein seran alguns dels noms que quedaran adscrits a la història de molts pintors contemporanis, dels quals en dependrà el seu èxit comercial. Seran personatges que mantindran relacions molt estretes amb els pintors i que impulsaran la seva carrera no tan sols en els cercles artístics parisencs, sinó que navegaran també en el somni americà intentant portar l'art modern a l'altra banda de l'Atlàntic.

L'interès que mostraran alguns col·leccionistes rics americans i soviètics per l'art modern europeu, com l'excèntrica Peggy Guggenheim, portarà a l'adquisició de moltes obres impressionistes, post-impressionistes i de les primeres avantguardes per part d'aquestes fortunes estrangeres. Això explica perquè en museus nord-americans com els que es troben a Nova York o al mateix Museu de l'Hermitage a Sant Petersburg (Rússia) es disposa de tantes obres d'art modern. Aquesta primera comercialització agosarada per part de personatges rics que apostaran per allò nou sense saber encara quin valor pendrà, esdevindrà un dels primers símptomes que elevaran la pintura moderna només a l'avast de les grans butxaques.

A tot això, l'esclat artístic dels moviments d'avantguarda començarà a produir obres que trencaran del tot amb allò establert. Si els simbolistes i els impressionistes ja havien estat criticats per l'abandó de les directrius acadèmiques, amb les derivacions post-impressionistes cap al fauve, el cubisme, l'abstració, el futurisme, el dadaisme o el surrealisme tot allò que la història de l'art havia establert es desmunta. Han arribat els moderns que volen deconstruir i reconstruir tot allò fet fins ara.

.

Aquest trencament suposarà la incomprensió de moltes de les obres. Si agafem la paradigmàtica Demoiselles d'Avignon de Picasso, de 1907, és en certa manera comprensible que l'obra revolucioni tot allò que s'havia vist fins aleshores. Mentre que el 1907 la gent es movia amb carro, les dones vestien faldilles llargues i Méliès rodava 20.000 lieues sous les mers, Picasso creava una obra tan moderna i tan clàssica alhora. Clàssica perquè no ha passat de moda (Chanel deia que tot allò que és moda, passa de moda), perquè fa servir un llenguatge atemporal i encara avui és tan moderna com fa 101 anys.

.

En aquest sentit, i a nivell general, atesa l'experimentació que comença a practicar l'art, molts dels grups començaran a acompanyar les seves obres amb manifestos que serveixin com a explicació del que fan. Aquells artistes, tot i provenir d'unes idees socialistes de finals del XIX que els anima a proposar la democratització de l'art, aconseguiran tot el contrari. Les obres modernes, per la lectura complementària que necessiten, començaran a enlairar-se cap a les elits i deixaran de ser quelcolm accessible per la majoria. I les grans fortunes que afavoriran l'alça del valor econòmic d'aquestes obres amb el joc del mercat, en el fons només estaran contagiant l'art d'un sentit monetari que abans no tenia.

Tota aquesta contextualització serveix per esboçar quina és la situació del mercat de l'art actual. En molts casos, l'art ha esdevingut un objecte més d'ostentació de la riquesa, com ho pot ser un bon cotxe o un bon xalet. L'amor per l'art cada vegada és més fugaç i així el sentit original d'aquelles obres s'acaba esfumant.

Una de les frases mítiques de l'Indiana Jones és aquella de "debería estar en un museo". És cert. Però, davant de signatures milionàries per obrir noves sucursals de museus en diversos llocs del món, ¿la puresa del museu com a temple de l'art no ha estat també pervertida? Que s'obri una sucursal a Abu Dabhi del Louvre, pot agradar més o menys, però si al darrere hi ha només l'interès econòmic és quan no es deixa d'alimentar l'especulació.

.

La globalització de l'art ja és un fenomen imparable. Alguns lamenten que als Emirats Àrabs s'enviin obres del Louvre. Però, ¿és que tot allò que el Louvre té és francès? ¿Què hi ha de l'art romànic a The Cloisters a Nova York? ¿I del Museu de Pèrgam a Berlín amb l'altar de la ciutat de Pèrgam o la porta d'Ishtar de Babilònia?... ¿De qui és l'art?

.

Els interessos pesen massa i hi ha moltes coses de sotamà que no sabem.

.

Ara encara estic més confusa.

.